Hola a tothom! Avui m’agradaria dedicar aquest article al meu fan número u, que és meu pare. I crec que no hi ha millor manera de dedicar-li que parlant del que més li agrada fer; caminar.
Fa un parell de mesos vaig assistir a una conferència que va resultar ser molt divertida i sobretot interessant. La va donar Marc Ernest, director del grup de recerca d’acció i percepció multisensorial del Max Planck Institut, i va presentar un estudi en el qual es demostrava un dels mites que des de fa molts temps ha estat present en la nostre societat. Segur que heu vist en varies pel·lícules (ex. El senyor dels anells, Tintin, etc.) que quan un dels personatges es perd arriba un moment en el que diu: “em sembla que estem caminant en cercles...”. Curiosament, el fet de caminar en cercles quan no es te cap punt de referència és una cosa que sempre s’ha cregut però que mai s’havia demostrat fins fa dos anys. Així doncs, el grup de recerca encapçalat pel Dr. Enest van decidir demostrar científicament que aquest fet succeïa i sobretot, el perquè succeïa. El primer que van fer va ser deixar a sis persones en diverses parts del bosc sense cap tipus d’orientació i els hi van dir que caminessin en línia recta durant sis hores. Tot elles duien un GPS perquè els experimentadors poguessin controlar les seves trajectòries. A més, també varen deixar a tres persones en el desert en les mateixes condicions. I aquest va ser el resultat:
En la primera imatge es veu com dues de les persones (línies grogues: SM i MJ) varen caminar recte, una altre (AY) també va seguir un recorregut força recte tot i que al final va acabar fent un cercle i els altres tres (KS, PS i RF) varen seguir un recorregut força caòtic. En la imatge del desert, es veu com dos dels participants van seguir una línia recte y el tercer en cert moment va començar a girar. I la pregunta és, perquè uns varen poder seguir una trajectòria recte i en canvi altres no es van poder orientar? I perquè dos d’ells en cert punt varen començar a desorientar-se? Doncs la resposta es troba en el sol. Així és, aquelles persones que varen caminar recta era perquè, sense saber-ho, prenien com a punt de referència el sol (i un d’ells la lluna). En canvi, les altres varen seguir una trajectòria de forma pràcticament aleatòria. Tot i així, aquelles que varen caminar en línia recte també van saber compensar la trajectòria tenint en compte el moviment del sol, ja que sinó la trajectòria hagués estat més circular.
S’han suggerit varies hipòtesis sobre perquè la gent te tendència a girar més cap a un cantó que cap a l’altre, si realment és això el que succeeix. Uns diuen que és degut a asimetries hemisfèriques en el sistema dopaminèrigic, uns altres diuen que és degut a asimetries biomecàniques, com per exemple que una cama sigui més llarga o més forta que l’altre. Aquestes asimetries crearia una desviació petita però constant cap a una de les direccions. El que està clar és que aquesta desviació es fa més accentuada quan no tenim cap tipus d’orientació que ens permeti corregir-la. Per tant, si la hipòtesis de que les persones tenim tendència a tirar més cap a un cantó que cap a l’altre és certa, quan ens poséssim a caminar amb els ulls tancats molt probablement acabaríem donant voltes.
Els mateixos investigadors varen voler estudiar què passava quan tapaves els ulls a una persona i la feies caminar durant 50 minuts. A continuació teniu els resultat:
Només tres dels participants varen mostrar una tendència a girar més cap a un cantó i en cap dels tres casos varen trobar asimetries funcionals com ara dominància de la ma o del peu. Els autors argumenten que el que succeeix és que en cada pas hi ha una acumulació d’error en el sistema sensorial i motor que fa que cada vegada estiguem més i més allunyats de seguir una trajectòria en línia recta. Al final conclouen que, independentment de quina sigui la font que produeix la desviació, aquesta no és deguda a un biaix direccional (tenir més tendència a anar cap a una o altre direcció) sinó a canvis aleatoris sobre el “sentit subjectiu” de caminar en línia recte. Per altre banda, quan es camina sense els ulls tapats, la informació visual pot ser utilitzada per recalibrar el “sentit subjectiu”, fent les trajectòries menys corbades. A més, la visió permet fer us d’estratègies cognitives, com és l’ús de punts de referència.
Així doncs ja ho sabeu, si algun dia us ve per fer d'avanturers procureu que sigui un dia molt assolellat!
Així doncs ja ho sabeu, si algun dia us ve per fer d'avanturers procureu que sigui un dia molt assolellat!
Referència:
Souman, J.L. Frissen, I., Sreenivasa, M., Ernest M. (2009) Walking straight into circles. Current Biology 19, 1538-1542.
