La capacitat que tenim les persones per posar-nos en la pell dels altres, la capacitat de sentir el que l’altre sent, la capacitat de comprendre el que l’altre està vivint, sentir dolor pel dolor de l’altre i sentir alegria per l’alegria aliena. Aquesta capacitat s’anomena empatia la qual se suposa que tenim gràcies a un tipus de neurones: les neurones mirall.
Tot va començar a Parma, en els anys noranta, Rizzolatti, Gallese i Fogassi buscaven la manera en que el cervell dels mamífers planifica els moviments. Estaven investigant l’activitat de certes neurones del cervell d’un macac mentre aquest aguantava diferents objectes: fruites, nous, joguines. Li havien implantat electrodes a ‘F5’, regió situada a la part inferior del còrtex premotor, que s’encarrega de planejar i executar les accions. Fogassi va agafar per casualitat una pansa. El macac, ple de cables, no es va moure però va observar l’acció de l’experimentador. L’instrument mesurador va registrar l’activació de varies neurones premotores, exactament les mateixes que s’excitaven en els assajos anteriors, quan era el propi macac qui agafava la xuxeria. A partir d’aquell moment van creure que havien descobert alguna cosa revolucionaria: una cèl·lula nerviosa premotora que no només s’activa quan el propi animal agafa l’objecte desitjat, sinó també quan contempla que ho fa un altre individu. La neurona amb la doble funció semblava ‘reflectir’ l’escena observada ‘com un mirall’ i d’aquí va sorgir la denominació de ‘neurones mirall’.
La primera pregunta és: i què te a veure això amb l’empatia? Doncs resulta que en el 1999 un fisiòleg Wiliam Hutchison de la Universitat de Torontova punxar el dit d'una pacient amb una agulla i li va preguntar: li fa mal? abans de que la dona ho confirmés, una de les seves neurones va començar a disparar-se (activar-se), semblava que aquesta neurona estava directament associada a la percepció del dolor. Al moment, Hutchison va punxar-se davant la pacient i, una vegada més, la cèl·lula va respondre. La neurona havia respost no només davant el dolor propi, sinó també davant l’aliè. A partir d’aquest descobriment es va plantejar la hipòtesis de que les neurones mirall també eren les responsables del funcionament de l’empatia.
La següent pregunta és: si realment el sistema de neurones mirall està relacionat amb l’empatia, llavors, les persones que tenen problemes per desenvolupar-la haurien de tenir problemes amb aquest tipus de neurones, no? Aquest és el cas de l’autisme, l’esquizofrènia o l’alexitimia (incapacitat per reconèixer els sentiments propis i aliens). En el 2005, Hugo Théoret, de la Universitat de Montreal, va presentar a adults autistes una pel·lícula de 10 segons, en la que apareixien moviments del pulgar. Mentre el córtex motor de les persones sanes es va disparar, el dels autistes va restar mut.
Marco Iacoboni, director de l’Institut Neuropsiquiàtric de la facultat de medicina de Los Angeles, a partir d’una sèrie d’experiments duts a terme en el 2006, ha arribat a la conclusió de que així com les persones no autistes imiten i senten les emocions observades a través del seus sistema de neurones mirall, els autistes elaboren una estatègia conscient i alernativa. Les persones normal, quan veuen algú amb una expressió facial trista, el seu cervell simula l’activitat neuronal que els porta a posar una cara trista. Les motoneurones es comuniquen amb els centres emocionals i ràpidament perceben certa tristesa. En canvi, les persones autistes no aconsegueixen ‘vivenciar’ el significat emocional de la mímica reproduïda a través de la seva estratègia alternativa.
Per finalitzar, és important dir que totes aquestes hipòtesis són molt recents i encara es troben, diguem-ne que, en la ‘fase inicial’, en plena investigació. Pensant i reflexionant sobre tot el llegit, la pregunta que ara jo em plantejo és: és la simple imitació la base que permet el desenvolupament de l’empatia? Aquí deixo la pregunta penjada per si algun dia algú me l’aconsegueix respondre.
Bibiliografia:
Both of us disgusted in my Insula: the common neural basis of seeing and feeling disgust. B. Wicker, C. Keusers, J. Plailly et al. a Neuron, vol 40, nº 3, pag. 655-664; 2003.
Neuronas especulares. S.J. Ayan a Mente y Cerebro, nº 8, pag. 79-81, 2004.
Empathy for pain involves the affective but not sensory components of pain. T. Singer, B. Seymour, J. O’Doherty et al. a Science, vol. 303, nº 5661, pag. 1157-1162; 2004.
Empatía. T. Singer i U. Kraft a Mente y Cerebro, nº 60-65; 2005.
Understanding emotions in others: mirror neurons dysfunction in children with autism spectrum disorders. M. Dapretto, M.S. Davies, J.H. Pfeifer et al a Nature Neuroscience, vol. 9, nº 1, pag 28-30; 2006.
El descubrimiento del otro. K. Gaschler en Mente y Cerebro, nº 23, pag. 24-31; 2007.
Tot va començar a Parma, en els anys noranta, Rizzolatti, Gallese i Fogassi buscaven la manera en que el cervell dels mamífers planifica els moviments. Estaven investigant l’activitat de certes neurones del cervell d’un macac mentre aquest aguantava diferents objectes: fruites, nous, joguines. Li havien implantat electrodes a ‘F5’, regió situada a la part inferior del còrtex premotor, que s’encarrega de planejar i executar les accions. Fogassi va agafar per casualitat una pansa. El macac, ple de cables, no es va moure però va observar l’acció de l’experimentador. L’instrument mesurador va registrar l’activació de varies neurones premotores, exactament les mateixes que s’excitaven en els assajos anteriors, quan era el propi macac qui agafava la xuxeria. A partir d’aquell moment van creure que havien descobert alguna cosa revolucionaria: una cèl·lula nerviosa premotora que no només s’activa quan el propi animal agafa l’objecte desitjat, sinó també quan contempla que ho fa un altre individu. La neurona amb la doble funció semblava ‘reflectir’ l’escena observada ‘com un mirall’ i d’aquí va sorgir la denominació de ‘neurones mirall’.
La primera pregunta és: i què te a veure això amb l’empatia? Doncs resulta que en el 1999 un fisiòleg Wiliam Hutchison de la Universitat de Torontova punxar el dit d'una pacient amb una agulla i li va preguntar: li fa mal? abans de que la dona ho confirmés, una de les seves neurones va començar a disparar-se (activar-se), semblava que aquesta neurona estava directament associada a la percepció del dolor. Al moment, Hutchison va punxar-se davant la pacient i, una vegada més, la cèl·lula va respondre. La neurona havia respost no només davant el dolor propi, sinó també davant l’aliè. A partir d’aquest descobriment es va plantejar la hipòtesis de que les neurones mirall també eren les responsables del funcionament de l’empatia.
La següent pregunta és: si realment el sistema de neurones mirall està relacionat amb l’empatia, llavors, les persones que tenen problemes per desenvolupar-la haurien de tenir problemes amb aquest tipus de neurones, no? Aquest és el cas de l’autisme, l’esquizofrènia o l’alexitimia (incapacitat per reconèixer els sentiments propis i aliens). En el 2005, Hugo Théoret, de la Universitat de Montreal, va presentar a adults autistes una pel·lícula de 10 segons, en la que apareixien moviments del pulgar. Mentre el córtex motor de les persones sanes es va disparar, el dels autistes va restar mut.
Marco Iacoboni, director de l’Institut Neuropsiquiàtric de la facultat de medicina de Los Angeles, a partir d’una sèrie d’experiments duts a terme en el 2006, ha arribat a la conclusió de que així com les persones no autistes imiten i senten les emocions observades a través del seus sistema de neurones mirall, els autistes elaboren una estatègia conscient i alernativa. Les persones normal, quan veuen algú amb una expressió facial trista, el seu cervell simula l’activitat neuronal que els porta a posar una cara trista. Les motoneurones es comuniquen amb els centres emocionals i ràpidament perceben certa tristesa. En canvi, les persones autistes no aconsegueixen ‘vivenciar’ el significat emocional de la mímica reproduïda a través de la seva estratègia alternativa.
Per finalitzar, és important dir que totes aquestes hipòtesis són molt recents i encara es troben, diguem-ne que, en la ‘fase inicial’, en plena investigació. Pensant i reflexionant sobre tot el llegit, la pregunta que ara jo em plantejo és: és la simple imitació la base que permet el desenvolupament de l’empatia? Aquí deixo la pregunta penjada per si algun dia algú me l’aconsegueix respondre.
Bibiliografia:
Both of us disgusted in my Insula: the common neural basis of seeing and feeling disgust. B. Wicker, C. Keusers, J. Plailly et al. a Neuron, vol 40, nº 3, pag. 655-664; 2003.
Neuronas especulares. S.J. Ayan a Mente y Cerebro, nº 8, pag. 79-81, 2004.
Empathy for pain involves the affective but not sensory components of pain. T. Singer, B. Seymour, J. O’Doherty et al. a Science, vol. 303, nº 5661, pag. 1157-1162; 2004.
Empatía. T. Singer i U. Kraft a Mente y Cerebro, nº 60-65; 2005.
Understanding emotions in others: mirror neurons dysfunction in children with autism spectrum disorders. M. Dapretto, M.S. Davies, J.H. Pfeifer et al a Nature Neuroscience, vol. 9, nº 1, pag 28-30; 2006.
El descubrimiento del otro. K. Gaschler en Mente y Cerebro, nº 23, pag. 24-31; 2007.