La probabilitat de cada dia

La Júlia puja al tren i s’asseu al costat d’un noi que resulta ser el novi de la cambrera d’un bar que va muntar una amiga seva. Sorpresa davant d’aquesta coincidència, la Júlia mai no pensarà que la probabilitat que dos individus d’un mateix país estiguin units per una cadena amb dos intermediaris és superior al 99 per cent.

Tant la Júlia com nosaltres no som conscients de les dimensions probabilístiques de la nostres vides i tenim, a més, nombrosos conceptes erronis sobre les probabilitats dels riscos que ens amenacen. Per exemple, molta gent té pànic a viatjar amb avió per por dels accidents. Hauríem de saber que el nombre de morts en accident de trànsit a Europa equivaldria al fet que s’estavellés un avió amb 120 passatgers cada setmana. Aquesta incapacitat d’avaluar matemàticament els actes comuns s’anomena ‘anumerisme’. No obstant això, les matemàtiques, amb la seva fama de fredes i impersonals, ens poden ajudar de vegades a comprendre fets que ens afecten de molt a prop.

Tirar una moneda a l’aire és un model clàssic de probabilitat i encara es manté la creença que el fet que hagi sortit diverses cares seguides fa més probable que en la pròxima tirada surti creu. Però…què sap la moneda? La probabilitat que surti creu continuarà sent sempre del 50 per cent. Aquest error es coneix com ‘la fal·làcia del jugador’.

L’avaluació de la realitat remet a processos psicològics i emocionals que, d’alguna manera, desvirtuen les conclusions a què s’arribaria si s’apliquessin correctament els càlculs matemàtics i estadístics.

En aquesta avaluació errònia del nostre món tenen una gran importància les imatges. Hi ha 300.000 nord-americans que moren cada any pels efectes del tabac: és com si tres jumbos plens de fumadors xoquessin cada dia de l’any. I cada mes moren més persones en accidents de cotxe que les que van morir en les Torres Bessones. Aquests tipus de coses es consideren banalitats, o coses normals, o ni tan sols es tenen en compte, però la gent està igual de morta.

I no només les imatges desvirtuen el nostre anàlisi de la realitat. El poder dels nombres, utilitzat convenientment, arrela en la psicologia fins a extrems que resulten sorprenents. Per exemple, els polítics poden parlar i parlar durant hores sense que ningú no els faci el més mínim cas, però tot d’una, diuen una xifra: "Hi ha hagut 300 morts en accidents de cotxe…”. I aleshores els nombres atrauen la nostra atenció. (A partir d’aquí dedueixo jo que el motiu pel qual només sentíssim nombrar xifres i xifres en el debat de Rajoy i Zapatero era perquè no ens avorríssim de veure com s’anaven tirant els trastos pel cap, perquè sinó no li acabo de trobar la lògica. En fi, deixant les crítiques polítiques a part, continuo amb el discurs.) Aquest aspecte psicològic s’anomena ‘efecte àncora’: és la tendència a quedar-nos fixats en una xifra que se’ns presenta, tingui o no relació amb la realitat.

Si es demana a la gent que digui quina creu que és la població de Turquia, però abans se li diu: “Un moment, abans digui’m si és major o menor de 5 milions de persones”, la gran majoria dirà que és major, però donaran unes xifres que varien fins a arribar als 20 milions de mitjana. Si preguntem el mateix a un altre grup, i els diem “Abans, digui’m si és major o menor de 240 milions de persones”, la majoria dirà que és menor, i les xifres potser seran diferents, però la mitjana rondarà els 180 milions. És a dir, no importa la xifra que es doni com a referència, el càlcul rondarà aquesta xifra.

La funció principal de les matemàtiques no és organitzar xifres en fórmules i fer càlculs complicats, sinó facilitar una manera de pensar i de fer preguntes. Encara que aquesta forma de comprensió del món pugui resultar estranya, a més, també resulta molt útil en molts aspectes de la vida quotidiana, com llegir el diari. Un titular diu: “Sis de cada 100.000 persones pateixen la malaltia X i a Espanya n’hi ha 2.500 casos.” Les dues parts d’aquesta notícia donen exactament la mateixa informació, però sens dubte, la segona sembla més alarmant.

La ment i el pensament humà arriben a ser tant paradoxals que crec que podríem estar una vida estudiant-los i mai acabaríem d’entendre’ls. Podria dedicar pàgines explicant-vos tots els tipus d’errors i fal·làcies que cometem, com arribem a prendre les decisions que prenem i com la lògica de la ment ho és tot menys lògica, però tampoc és necessari ‘atiborrar-vos’ d’explicacions en aquest article.

Per acabar us voldria fer una pregunta i m’agradaria que me la contestéssiu: Què preferiu, guanyar 80€ segurs o el 80% de possibilitats de guanyar 100€? Què preferiu, perdre 80€ segurs o el 80% de possibilitats de perdre 100€?

La informació l’he extret del llibre ‘L’ànima és al cervell’ de l’Eduard Punset, on es fa un recull de les entrevistes que va realitzar a la gent que porta dedicant anys a l’estudi del cervell i l’ésser humà. Us el recomano, val la pena.