Avui parlaré de dues disciplines que a primera vista sembla que no tinguin
res en comú: l’arquitectura i la neurociència. He de dir que d’arquitectura en sé ben poc, el
lligam més proper que tinc amb ella és la meva mare; interiorista incondicional
i amant de l’art i el disseny. Quan era petita molts cops havia
anat a veure cases amb ella i li feia d’ajudant. Li aguantava el metro per
mesurar les parets de les habitacions i després feia un croquis de les estances
amb les seves finestres, les seves portes i sense deixar-me els radiadors. D’ella
també vaig aprendre els diferents estils arquitectònics i ser capaç de
diferenciar una església romànica d’una gòtica o barroca. Malauradament (o no), la meva faceta
arquitectònica no va evolucionar i em vaig encaminar cap a una àrea radicalment
diferent, la neurociència. Tot i així, recentment he descobert que la
diferència entre elles no és tant radical i fins i tot en algunes situacions ambdues
es nodreixen d’una relació simbiòtica.
Després d’aquesta petita introducció voldria referir-me al títol d’aquest
article i plantejar unes quantes preguntes a les que m’agradaria donar resposta: perquè sempre
diem que com a casa no s’està enlloc? Què té la nostra casa perquè ens agradi
tant? I què fa que un ambient ens resulti més agradable que un altre?
La primera i segona pregunta es podrien contestar amb un única resposta. Si
fem servir la intuïció direm que la nostra casa ens agrada perquè estem
acostumats a ella, ens és familiar i per tant, ens aporta tranquil·litat. Però
què vol dir “estar acostumats a ella”? En termes neurocientífics vol dir que el
nostra hipocamp (àrea relacionada amb la memòria a llarg termini) ens permet
conèixer allò que estem veient, olorant, tocant o sentint. També ens permet saber on estem i cap a on volem anar,
és a dir, ens permet orientar-nos. Per tant, a casa el nostre sistema
atencional no ha d’estar “alerta” i de manera inconscient això ens causa un
estat plaent.
Respecte a la última pregunta plantejada, les respostes poden ser diverses.
Primer que tot he de dir que gràcies a la neurociència som capaços de saber com
el nostre entorn físic afecta a la nostra cognició i estat d’ànim. Així doncs, entendre
com percebem les coses i com ens orientem ens pot ajudar a dissenyar espais que
incloguin característiques que minimitzin els efectes cognitius negatius i
potenciïn els positius. Investigacions prèvies han mostrat que la falta de
llum, la falta de punts de referència o el fet de tenir múltiples camins per on
tirar sense saber quin és el correcte causa ansietat i una resposta d’estrés. Aquesta
resposta comporta la segregació d’una sèrie d’hormones i neurotransmissors que
incrementen el nostre estat atencional i que a llarg termini ens pot causar dèficits
en la capacitat per resoldre problemes o un increment dels errors a l’hora de
prendre decisions.
Com he dit al principi, la neurociència i l’arquitectura a vegades tenen
una relació simbiòtica. Un exemple de com aquestes s’han proveït mútuament es
troba en la unitat de cures intensives (UCI) per a nadons prematurs. Històricament,
les UCIs havien estat dissenyades per satisfer els requeriments funcionals dels
metges i les infermeres sense pensar en com aquest disseny podia influir en el
desenvolupament dels nens. No va ser fins el 1992 que el doctor Stanley Graven
va estudiar l’impacta del disseny en els nens prematurs. Gràcies a investigacions
prèvies sabem que quan un nen neix prematur, aquest encara ha d’afrontar part
del desenvolupament que teòricament s’hauria d’haver dut a terme dins de la
mare. Durant el tercer trimestre de gestació es produeix el desenvolupament del
sistema auditiu i seguidament el del sistema visual. És necessari que sigui en
aquest ordre perquè no sorgeixin problemes posteriors. Així doncs, el Dr. Graven
va proposar, entre altres coses, que les UCIs tinguessin un sistema de control
de soroll i de llum que s’adaptés a l’edat gestacional de cada nadó.
Un altre exemple de simbiosi es troba a l’Institut Salk. Aquest és un
institut de recerca dedicat a les ciències de la vida en que una de les seves
àrees d’investigació és la neurociència. En el 1960 el doctor Jonas Salk tenia
ben clar quina havia de ser la relació entre la investigació i l’arquitectura. Salk
li va demanar a l’arquitecte Louis Kahn que dissenyés un centre de recerca que
augmentes l’habilitat creativa dels investigadors que exercissin en ell. El Dr.
Salk i Kahn varen treballar mà a mà per crear una peça que, com va definir el
Dr. Salk, “fos digne d’una visita de Picasso”. A més, com a llegat va demanar
als futurs neurocientífics que continuessin treballant amb els arquitectes per
crear espais que estimulessin la recerca. Sorprenent o no, li varen fer cas. En
el 2003 es va crear l’Acadèmia de Neurociència per l’Arquitectura i, de forma
curiosa, aquest mateix novembre passat el director del laboratori de visió de
l’Institut Salk, Thomas Albright, fou escollit president de l’acadèmia.

Salk Institute, San Diego, California, US by sameermundkur @flickr
Finalment, i després d’haver explicat la paradoxal relació entre dues disciplines
mútuament aïllades, només em queda dir-vos, amics arquitectes, que si voleu que
les vostres obres tinguin èxit estaré encantada de donar-vos un cop de mà. De
moment us deixo uns quants articles que m’han ajudat a escriure aquest post i
que espero que també us ajudin a vosaltres.
Referències:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada