Perquè un món variable el percebem com a constant?

Primerament, dir-vos que el que vau experimentar al veure la cara vas ser una il·lusió òptica, i que va ser el vostre cervell i només ell el que us la va fer veure d'aquella manera.

Un cop dit això, us explicaré com actua el cervell per arribar a veure la cara només cap enfora. Aquesta explicació requereix fer-nos la pregunta que hi ha en el títol: Perquè un món on sembla predominar la variabilitat tendim a percebre'l com a costant? és a dir, perquè ens semblen constants determinades característiques dels objectes? Us posaré uns quants exemples perquè pugueu entendre la pregunta; una camisa blanca direm que és del mateix color tant si la veiem a plena llum del dia com a la llum de la lluna encara que la projecció retiniana varia considerablement en cada condició d'observació. Òbviament, la nostra percepció tendeix cap a la constància de lluentor (brillo). Un altre exemple, davant una taula circular sempre direm que és rodona des de qualsevol perspectiva d'observació, tot hi que sobre la retina es projecten diferents formes elíptiques. I fins hi tot un tercer exemple, la grandària de la imatge que es projecta a la retina d'un autobús observat a 500m és petit, mentre que el mateix autobús observat a 2m, projecte una imatge tant gran que no cap completament a la retina, no obstant, degut a la tendència a la constància, el nostre judici sobre la grandària de l'autobús casi no ha canviat.

Tot el que s'ha explicat fins ara és degut al mecanisme de constància perceptiva el qual el cervell utilitza per tal de que formem una concepció estable del medi i puguem entendre el món que ens envolta (és una funció adaptativa).

Bé, ja sé el que us deveu estar preguntant... i tot això què té a veure amb la cara? Doncs aquí volia arribar. El problema està quan el nostra cervell no sap interpretar els estímuls que rep, com són les il·lusions òptiques. El cervell, a través de tota la informació que té emmagatzemada, treu la conclusió més lògica del què s'està veient, el qual a vegades no encaixa amb la realitat (realitat errònea).

Una de les il·lusions més usuals són les imatges en 3D projectades en un format 2D, és a dir, com la imatge de la cara. La falta de profunditat fa que el nostre cervell no entengui molt bé el que està veient i algunes vegades percebi els objectes orientats cap endins i d'altres cap enfora. Aquí en teniu alguns exemples:

El cas de la cara és el mateix que el de l'exemple anterior però amb un petit matís, i és que el nostra cervell mai ha vist una cara que s'orienti cap endins, per tant, ja no es troba amb el dilema de si la imatge s'orienta cap endins o cap enfora sinó que directament ens la fa veure cap enfora.

Com a conclusió d'aquest article es podria dir que la percepció del món no és innata, sinó que és resultat del nostre coneixement i aprenentatge. En resum i parlant vulgarment diria que 'veiem el que hem mamat'.