dissabte, 29 de març del 2008

Posicionem-nos!

Abans de començar la carrera vaig estudiar el batxiller científic-tècnic (mates, física, química i biologia). L'assignatura que més m'agradava no era ni filosofia, ni història, ni llengua, sinó que era física. Quan comentava a la gent que volia estudiar Psicologia em deien: “Psicologia? Però si és una carrera de lletres i a tu t’agraden les ciències.” I jo una vegada rere l’altre els hi repetia, “de lletra a Psicologia n’hi ha molta, però és lletra científica el que s’estudia”. Em van intentar convercer de que estudiés alguna cosa, diguem-ne que, més científica, però jo, que sóc tossuda, o dit més finament, d’idees fermes, no vaig canviar de parè. Ara, que estic a 4t de carrera, de tant en quan comento amb els meus amics les coses que estic estudiant. Un dia una amiga em diu: “Ah! però que estudieu Biologia a Psicologia? Em pensava que Psicologia era una carrera així com més de llegir!”. Llavors és quan jo m’estiro dels cabells i penso…”No pot ser!”.

Aquesta és una petita introducció per intentar posicionar la Psicologia dins del que considero que és, o més ben dit, el que és; una CIÈNCIA. I a continuació us presento un fragment del llibre ‘Making up the mind: How the brain creates our mental world’ de Cris Frith, on en el seu pròleg m’he vist plenament reflectida.

Ciències dures i ciències toves
‘En la jerarquia de la ciència, les ciències que es troben a dalt de tot són les ‘dures’ mentre que aquelles que es troben a baix són les ‘toves’. ‘Dur’ no vol dir que la ciència sigui més difícil. ‘Dur’ està relacionat amb el contingut de la ciència i el tipus de mesures que es poden dur a terme. (…)Les ciències dures, com ara Física i Química, estudien coses tangibles les quals poden ser mesurades de manera precisa. Per exemple, la velocitat de la llum és exactament 299.792.458 metres per segon, i un àtom de ferro és 55.405 vegades més pesant que un àtom d’hidrogen. (…) La Biologia solia ser una mica més 'tova' que la Física o la Química, però això va canviar dràsticament amb el descobriment de la doble cadena de molècules d'ADN que formen els gens (...).

Enfrontat amb aquesta precisió, he d’admetre que la Psicologia és molt 'tova'. El número més famós en la Psicologia és el 7, que són el número d’ítems que poden ser retinguts en la memòria de treball (és el tipus de memòria que utilitzem quan intentem mantenir un número de telèfon en ment sense escriure’l). El títol de l’article original escrit per George Millar en el 1956 va ser “El Màgic Número Set, Més o Menys Dos”. Així doncs, la millor mesura que els psicòlegs van descobrir podia variar quasi un 30% depenent de la persona. I és que cada un de nosaltres és diferent. És evident que cada un és diferent. Però també hi ha propietats de la ment que són comunes en tots nosaltres. Aquestes són les propietats fonamentals que els psicòlegs estan intentant descobrir. Els químics tenien exactament el mateix problema amb les roques que estudiaven abans de descobrir els elements químics en el segle divuit. Cada roca era diferent. En comparació amb les ciències ‘dures’, la Psicologia ha tingut poc temps per descobrir què s’ha de mesurar o com mesurar-ho. La Psicologia existeix des de fa uns 100 anys com una disciplina científica. Estic segur que, amb el temps, els psicòlegs hauran descobert què mesurar i hauran desenvolupat els instruments que ens permetran realitzar aquestes mesures de manera precisa.’

Digueu-me psicòlegs i futurs psicòlegs, quantes vegades heu dit que estàveu estudiant Psicologia i el següent que us han preguntat ha sigut: ” I ara m’estàs psicoanalitzant?” o “Em pots llegir la ment?”. Doncs l’autor del llibre no seria menys que nosaltres, i tampoc s’ha salvat d’aquestes preguntes. Ell ens diu:

‘(…)Hauria de ser llest. Com pot preguntar aquesta estupidesa? Només diu això per molestar-me. Recentment, em vaig adonar que jo era l’estúpid. És clar que puc llegir la ment de les persones. I no només els psicòlegs poden fer això. Tots llegim la ment dels altres. De quina altre manera doncs podríem intercanviar idees i crear cultura? Però com ho fan els nostres cervells per permetre’ns entrar en els móns privats de les ments dels altres?(...)
El món mental, on tots vivim, és una mica diferent de la realitat física. I en la vida diària estem tant preocupats per les ments dels altres com ho estem per la realitat física. La majoria de les nostres interaccions amb les altres persones són interaccions entre ments, no entre cossos. Estàs aprenent sobre la meva ment llegint aquest llibre i espero canviar les idees de la teva escrivint-lo.’

Frith, C. (2007) Making up the mind: how the brain creates our mental world. Oxford: Blackwell Publishing. (pag. 3-4, 16)

dimecres, 19 de març del 2008

TENS UN/A GERMÀ/NA BESSÓ/NA IDÈNTIC/A? O CONEIXES ALGÚ QUE EN TINGUI UN/A?

Al GRNC (Grup de Recerca de Neurosciència Cognitiva) estem realitzant un estudi amb parells de bessons sobre les conseqüències biològiques, i en concret les genètiques, de conèixer diferents llengües. Per fer aquest estudi necessitem tenir accés a poblacions de bessons monzigòtics.

Si entreu en aquest link trobareu més informació:

http://www.ub.es/pbasic/sppb/cat/20080319_bessons.pdf
http://www.ub.es/pbasic/sppb/cat/index.htm

dimarts, 4 de març del 2008

La probabilitat de cada dia

La Júlia puja al tren i s’asseu al costat d’un noi que resulta ser el novi de la cambrera d’un bar que va muntar una amiga seva. Sorpresa davant d’aquesta coincidència, la Júlia mai no pensarà que la probabilitat que dos individus d’un mateix país estiguin units per una cadena amb dos intermediaris és superior al 99 per cent.

Tant la Júlia com nosaltres no som conscients de les dimensions probabilístiques de la nostres vides i tenim, a més, nombrosos conceptes erronis sobre les probabilitats dels riscos que ens amenacen. Per exemple, molta gent té pànic a viatjar amb avió per por dels accidents. Hauríem de saber que el nombre de morts en accident de trànsit a Europa equivaldria al fet que s’estavellés un avió amb 120 passatgers cada setmana. Aquesta incapacitat d’avaluar matemàticament els actes comuns s’anomena ‘anumerisme’. No obstant això, les matemàtiques, amb la seva fama de fredes i impersonals, ens poden ajudar de vegades a comprendre fets que ens afecten de molt a prop.

Tirar una moneda a l’aire és un model clàssic de probabilitat i encara es manté la creença que el fet que hagi sortit diverses cares seguides fa més probable que en la pròxima tirada surti creu. Però…què sap la moneda? La probabilitat que surti creu continuarà sent sempre del 50 per cent. Aquest error es coneix com ‘la fal·làcia del jugador’.

L’avaluació de la realitat remet a processos psicològics i emocionals que, d’alguna manera, desvirtuen les conclusions a què s’arribaria si s’apliquessin correctament els càlculs matemàtics i estadístics.

En aquesta avaluació errònia del nostre món tenen una gran importància les imatges. Hi ha 300.000 nord-americans que moren cada any pels efectes del tabac: és com si tres jumbos plens de fumadors xoquessin cada dia de l’any. I cada mes moren més persones en accidents de cotxe que les que van morir en les Torres Bessones. Aquests tipus de coses es consideren banalitats, o coses normals, o ni tan sols es tenen en compte, però la gent està igual de morta.

I no només les imatges desvirtuen el nostre anàlisi de la realitat. El poder dels nombres, utilitzat convenientment, arrela en la psicologia fins a extrems que resulten sorprenents. Per exemple, els polítics poden parlar i parlar durant hores sense que ningú no els faci el més mínim cas, però tot d’una, diuen una xifra: "Hi ha hagut 300 morts en accidents de cotxe…”. I aleshores els nombres atrauen la nostra atenció. (A partir d’aquí dedueixo jo que el motiu pel qual només sentíssim nombrar xifres i xifres en el debat de Rajoy i Zapatero era perquè no ens avorríssim de veure com s’anaven tirant els trastos pel cap, perquè sinó no li acabo de trobar la lògica. En fi, deixant les crítiques polítiques a part, continuo amb el discurs.) Aquest aspecte psicològic s’anomena ‘efecte àncora’: és la tendència a quedar-nos fixats en una xifra que se’ns presenta, tingui o no relació amb la realitat.

Si es demana a la gent que digui quina creu que és la població de Turquia, però abans se li diu: “Un moment, abans digui’m si és major o menor de 5 milions de persones”, la gran majoria dirà que és major, però donaran unes xifres que varien fins a arribar als 20 milions de mitjana. Si preguntem el mateix a un altre grup, i els diem “Abans, digui’m si és major o menor de 240 milions de persones”, la majoria dirà que és menor, i les xifres potser seran diferents, però la mitjana rondarà els 180 milions. És a dir, no importa la xifra que es doni com a referència, el càlcul rondarà aquesta xifra.

La funció principal de les matemàtiques no és organitzar xifres en fórmules i fer càlculs complicats, sinó facilitar una manera de pensar i de fer preguntes. Encara que aquesta forma de comprensió del món pugui resultar estranya, a més, també resulta molt útil en molts aspectes de la vida quotidiana, com llegir el diari. Un titular diu: “Sis de cada 100.000 persones pateixen la malaltia X i a Espanya n’hi ha 2.500 casos.” Les dues parts d’aquesta notícia donen exactament la mateixa informació, però sens dubte, la segona sembla més alarmant.


La ment i el pensament humà arriben a ser tant paradoxals que crec que podríem estar una vida estudiant-los i mai acabaríem d’entendre’ls. Podria dedicar pàgines explicant-vos tots els tipus d’errors i fal·làcies que cometem, com arribem a prendre les decisions que prenem i com la lògica de la ment ho és tot menys lògica, però tampoc és necessari ‘atiborrar-vos’ d’explicacions en aquest article.

Per acabar us voldria fer una pregunta i m’agradaria que me la contestéssiu: Què preferiu, guanyar 80€ segurs o el 80% de possibilitats de guanyar 100€? Què preferiu, perdre 80€ segurs o el 80% de possibilitats de perdre 100€?

La informació l’he extret del llibre ‘L’ànima és al cervell’ de l’Eduard Punset, on es fa un recull de les entrevistes que va realitzar a la gent que porta dedicant anys a l’estudi del cervell i l’ésser humà. Us el recomano, val la pena.