divendres, 16 de novembre del 2007

Com podem estar tant cecs?

Tots tenim ulls a la cara i tot i així passem per alt coses perfectament visibles.

Imagina que estàs a unes grades d'una pista de bàsquet durant un partit. Se t'ha assignat la tasca de comptar el número de vegades que cada jugador passa la pilota durant 60 segons. En aquest moment, algú disfressat de goril·la comença a passejar-se tranquil·lament entre els assistents. Camina entre els jugadors, es dóna cops contra el pit i se'n va. Sorprenentment, tal i com Daniel J. Simons, de la Univesitat de Illinois, i Christopher F. Chabris, de la Universitat de Harvard, van poder comprovar quan van realitzar aquest estudi, el 50% del públic no es va adonar de la presència del goril·la.

Donem per suposat que els nostres ulls son com càmeres de vídeo que graven tot el que succeeix al nostre voltant. Però aquest experiment demostra la poca informació que en realitat captem.

Els investigadors es refereixen a l'efecte goril·la com una 'ceguera de falta d'atenció' o una 'ceguera de canvi', que a la vegada, forma part d'un principi més general que opera en el nostre sistema visual. El nostre cervell s'esforça per aconseguir narracions amb significat a partir del que veiem. El que no encaixa exactament en el guió, o el que no té relació amb la tasca específica que ocupa el nostre interès, es borra de la cosciència.

Tampoc és necessari que l'escena sigui complexa perquè es produeixi la ceguera de canvi. En el 1922, Colin Blakemore i Ramachandran van portar a terme un experiment:

Van mantenir la primera imatge durant dos segons, després la van canviar per la segona. La majoria dels participants no se'n van adonar del canvi de la figura a no ser que estiguessin fixats en l'objecte en concret.

Per últim, imagina que que estàs mirant una creu i el que has de fer és dir si és més llarga la línia horitzontal o la vertical. És una tasca que qualsevol pot fer sense esforç. Ara introduïm una paraula en la mateixa creu durant el segon en el que estàs estimant les longituds de les línies. Arien Mack i Irvin Rock van descobrir que la gent no s'adonava que apareixia la paraula.

T'has fixat si ha passat algun goril·la mentre estaves llegint l'article? Tenint en compte l'explicat, com estàs tant segur de que no n'ha passat cap? La resposta dependrà de l'interessat que t'hagi semblat l'artícle i quant hagi captat la teva atenció.

La cara o el discurs?

Creiem que escollim els nostres dirigents polítics basant-nos en el seu programa polític. Creiem. Però noves investigacions han anunciat que potser sigui la cara del candidat el que compte de veritat.

Anthony Little i el seu grup, de la Univesitat de Stirling, van modificar les cares dels candidats de vuit confrontacions electorals del Regne Unit, Estats Units i Nova Zelanda. Per mitjans informàtics van combinar les cares reals dels candidats amb una foto d'una cara 'promig' obtinguda a partir de set persones. Encara que les imatges respectaven trets facials destacats dels polítics, els candidats quedaven irreconeixibles.

A continuació, es va demanar a voluntaris que examinessin cada parell de competidors i decidissin, basant-se només amb les seves cares, qui seria el dirigent més adequat. En les vuit confrontacions es va escollir el polític que en la realitat havia guanyat les eleccions: George W. Bush va guanyar de nou a John Kerry, i Tony Blair a John Major.

La investigació posa de manifest que sovint jutgem als altres a partir de la seva cara. També mostra que hi ha un clar acord sobre si una cara ofereix aspecte agressiu, intel·ligent o amable. La tendència a jutjar als individus per la cara pot haver estat útil en el principi de la humanitat, quan els nostres antepassats vivien en petits grups i els seus caps fonamentaven el seu poder en el físic, opina Little. Així, en temps perillosos, són escollides les cares que expressen resolució, manifestades en trets facials com la forma de la mandíbula o les celles espesses.

Little afirma que és increïble que en una elecció política només la cara importi. Però la investigació sí que porta a pensar que part dels nostres sentiments viscerals sobre els candidats procedeix d'avaluacions inconscients que fem basant-nos en les cares.


Kurt Kleiner


Aquestes dues cares són les cares promitjades de dos dirigents polítics. Quin dels dos triaríeu perquè fos el vostre president? Contesteu-me en l'apartat de comentaris i després us diré quina cara correspon a qui.


(Mente y cerebro 27/2007)


divendres, 9 de novembre del 2007

Perquè un món variable el percebem com a constant?

Primerament, dir-vos que el que vau experimentar al veure la cara vas ser una il·lusió òptica, i que va ser el vostre cervell i només ell el que us la va fer veure d'aquella manera.

Un cop dit això, us explicaré com actua el cervell per arribar a veure la cara només cap enfora. Aquesta explicació requereix fer-nos la pregunta que hi ha en el títol: Perquè un món on sembla predominar la variabilitat tendim a percebre'l com a costant? és a dir, perquè ens semblen constants determinades característiques dels objectes? Us posaré uns quants exemples perquè pugueu entendre la pregunta; una camisa blanca direm que és del mateix color tant si la veiem a plena llum del dia com a la llum de la lluna encara que la projecció retiniana varia considerablement en cada condició d'observació. Òbviament, la nostra percepció tendeix cap a la constància de lluentor (brillo). Un altre exemple, davant una taula circular sempre direm que és rodona des de qualsevol perspectiva d'observació, tot hi que sobre la retina es projecten diferents formes elíptiques. I fins hi tot un tercer exemple, la grandària de la imatge que es projecta a la retina d'un autobús observat a 500m és petit, mentre que el mateix autobús observat a 2m, projecte una imatge tant gran que no cap completament a la retina, no obstant, degut a la tendència a la constància, el nostre judici sobre la grandària de l'autobús casi no ha canviat.

Tot el que s'ha explicat fins ara és degut al mecanisme de constància perceptiva el qual el cervell utilitza per tal de que formem una concepció estable del medi i puguem entendre el món que ens envolta (és una funció adaptativa).

Bé, ja sé el que us deveu estar preguntant... i tot això què té a veure amb la cara? Doncs aquí volia arribar. El problema està quan el nostra cervell no sap interpretar els estímuls que rep, com són les il·lusions òptiques. El cervell, a través de tota la informació que té emmagatzemada, treu la conclusió més lògica del què s'està veient, el qual a vegades no encaixa amb la realitat (realitat errònea).

Una de les il·lusions més usuals són les imatges en 3D projectades en un format 2D, és a dir, com la imatge de la cara. La falta de profunditat fa que el nostre cervell no entengui molt bé el que està veient i algunes vegades percebi els objectes orientats cap endins i d'altres cap enfora. Aquí en teniu alguns exemples:


El cas de la cara és el mateix que el de l'exemple anterior però amb un petit matís, i és que el nostra cervell mai ha vist una cara que s'orienti cap endins, per tant, ja no es troba amb el dilema de si la imatge s'orienta cap endins o cap enfora sinó que directament ens la fa veure cap enfora.

Com a conclusió d'aquest article es podria dir que la percepció del món no és innata, sinó que és resultat del nostre coneixement i aprenentatge. En resum i parlant vulgarment diria que 'veiem el que hem mamat'.

diumenge, 4 de novembre del 2007

Cara a cara


Primer que tot feu clic sobre la imatge i després intenteu contestar-vos aquesta pregunta:
Perquè creieu que veieu sempre la cara cap enfora? Ara feu una prova...tapeu tota la cara i només deixeu el trocet del coll, cap on el veieu quan gira? cap enfora, cap endins o les dues coses? Bé, m'agradaria que aportessiu els vostres comentaris sobre perquè creieu que passa això. Més endavant ja us donaré la resposta.

dissabte, 3 de novembre del 2007

Perquè badallem? Perquè el badall és contagiós?

Abans de començar a llegir, agafa boli i paper i marca les vegades que badalles mentre estàs llegint aquest text. No és que el text sigui avorrit, però et sorprendràs de veure que només el fet de pensar o llegir sobre el badall et fa badallar.

Tothom badalla; nens, joves, adults, alguns ocells, rèptils i la majoria de mamífers. Tot hi així, la raó per la qual badallem és una mica misteriosa. Hi ha molts poc estudis sobre el badall perquè per la majoria de les persones badallar no els hi representa cap problema. Aquesta és una llista d'algunes coses que sabem sobre els badalls:
- La duració mitjana d'un badall és de 6 segons.
- En els humans, el primer badall es dóna a les onze setmanes de gestació, és a dir, ABANS de néixer.
- El badall comença a ser contagiós entre el primer i segon any de vida.
- La part del cervell que juga un paper important en el badall és l'hipotàlem. Estudis mostren que alguns neurotransmissors (per exemple, dopamina, aminoàcid exitatòri, òxid nítric) i neuropèptids incrementen el badall si són injectats dins l'hipotàlem d'animals.

Ja se saps que quan un està avorrit, badalla. Científics han confirmat aquesta observació comparant el número de badalls en estudiants de 17 a 19 anys els quals miraven vídeos musicals amb uns altres que miraven un vídeo sobre la comprovació dels colors de la pantalla.Com es pot esperar, els estudiants que miraven la comprovació de colors badallaven més (5,78 badalls en 30 minuts) que no pas els que miraven la MTV (3,41 badalls en 30 minuts). A més, els que miraven la comprovació de colors tenien un badall més llarg. Una altre cosa curiosa que també van trobar, va ser que els badalls dels nois eren més llargs que els de les noies.

Molta gent assumeix que badallem perquè els nostres cossos estan intentat desfer-se de l'excés de diòxid de carboni per tal d'agafar més oxigen. D'acord amb aquesta teoria, quan la gent està avorrida o cansada, respiren més lentament. Com més lentament es respira, menys oxigen arriba als pulmons i per tant, es va acumulant diòxid de carboni a la sang, llavors s'envia un missatge al cervell el qual envia una senyal als pulmons dient, "respira profundament", i així és com es produeix el badall.

Aquesta teoria però, no ha estat molt ben acceptada per alguns científics ja que han aportat proves en contra. Es va estudiar la relació entre el fet de respirar i badallar amb persones fent exercici.. L'exercici, evidentment, fa que les persones respirem més ràpid. Tot hi així, el número de badalls durant l'exercici no és diferent que el numero de badalls abans o després d'aquest. Per tant, sembla ser que el badall no és degut als nivells de CO2/O2 en sang i que el badall i la respiració estan controlats per mecanismes diferents.

Així doncs, la pregunta continua sent...perquè badallem? El Dr. Priven suggeria que potser el badall és com estirar-se. Badallar i estirar-se incremente la pressió sanguínia, la freqüència cardíaca i també la flexió dels músculs i articulacions. L'evidència de que el fet de badallar i estirar-se estiguin relacionats ve de l'observació de que si intentes evitar badallar apretant la mandíbula, el badall no és agradable. Per alguna raó, l'estirament de la mandíbula i els músculs de la cara són necessaris per fer un bon badall.

En el 2007, investigadors van proposar que el badall és utilitzat per refrescar el cervell. Van trobar que les persones badallaven més sovint quan apretaven una tovallola tèbia contra els seus caps que quan la tovallola era freda. Les persones que respiraven pel nas (per reduir la temperatura del cervell) no badallaven gens.

És possible que els badalls siguin contagiosos perquè en un moment de l'evolució, el badall servia per coordinar el comportament social d'un grup d'animals. Quan un membre del grup badallava per indicar un fet, tots els altres membres del grup també ho feien. Els badalls poden ser encara contagiosos avui en dia degut a una resposta vestigial (resposta que ha perdut la seva funció original). Res d'això ha estat comprovat i els badalls segueixen sent un misteri de la ment.

I per acabar...quantes vegades has badallat??

I si encara vols saber més:
Contagious Yawning, Those who feel for others catch yawns. - Neuroscience for Kids
Provine, R.R. Contagious yawning and infant imitation. Bulletin Psychonomic Soc., 27:125-126, 1989.
Provine, R.R. Yawning: effects of stimulus interest. Bulletin Psychonomic Soc., 24:437-438, 1986.
Provine, R.R. Faces as releasers of contagious yawning: an approach to face detection using normal human subjects. Bulletin Psychonomic Soc., 27:211-214, 1989.
Provine, R.R. Yawning as a stereotyped action pattern and releasing stimulus. Ethology, 72:109-122, 1986.
Provine, R.R., Hamernik, H.B. and Curchack, B.B. Yawning: relation to sleeping and stretching in humans. Ethology, 76:152-160, 1987.
The neuropharmacology of yawning
Yawning: no effect of 3-5% CO2, 100% O2, and exercise
What Makes Us Yawn - from How Stuff Works
Gallup, A.C. and Gallup, G.G., Yawning as a brain cooling mechanism: Nasal breathing and forehead cooling diminish the incidence of contagious yawning, Evolutionary Psychology, 5:92-101, 2007.

divendres, 2 de novembre del 2007

Perquè no ens podem fer pessigolles?

La resposta es troba a la part posterior del cervell, en una zona anomenada cerebel, que intervé en el control dels moviments. Estudis a la University College de Londres han dempostrat que el cerebel pot predir les sensacions quan el nostre moviment és el seu causant, però no quan les provoca el moviment d'una altre persona. Per tant, quan intentem fer-nos pessigolles, el cerebel prediu la sensació, i aquesta predicció serveix per anul·lar la reacció al pessigolleig d'altres zones del cervell.

En la percepció del pessigolleig intervenen dos zones cerebrals. El cótex somatosensorial que prediu el tacte, i el córtex cingulat anterior que processa la informació relativa a les sensacions agradables. Han descobert que aquestes zones estan menys actives durant l'auto-pessigolleig que quan un altre persona ens fa pessigolles. Estudis amb robots han demostrat que poden aconseguir la sensació de pessigolleig induïnt un petit retard entre el nostre moviment d'inici del pessigolleig i l'estímul consegüent.

Sarah-Jayne Blakemore
Institut de Neurociència Cognitiva,
University College, London

dissabte, 27 d’octubre del 2007

El cervell com a objectiu

Aquest és el títol de la conferència a la que vaig assistir el dijous i de la qual vaig aprendre moltes coses. La confrència la realitzava l'Institut Guttmann (Institut especialitzat en neurorehabilitació) en la que van parlar el doctor Alvaro Pascual-Leone professor de Neurologia de l'Escola Mèdica de Harvard i director del Center for Noninvasive Brain Stimulation i el professor Elkhonon Goldberg catedràtic de Neurologia a l'Escola de Medicina de la Universitat de Nova York. Aquests dos senyors ens van parlar sobre la plasticitat cerebral i les noves tècniques de neurorehabilitació desenvolupades . Alvaro Pascual-Leone ens va mostrar una nova tècnica d'estimulació no invasiva. Aquesta tècnica, Transcranial magnetic stimulation o TMS pot ser utilitzada per la teràpia de patologies neurològiques, neurorehabilitació i psiquiatria. A més, aquesta pot ajudar a aquelles persones que no els hi fa efecte la medicació o que els hi provoca efectes secundaris molt indesitjables.
Si us interessa profunditzar en el tema, aquí us deixo alguns dels seus articles en els que ho explica tot amb més detall:

TMS in Cognitive Neuroscience: Virtual Lesion and Neurochronometry. Current Opinion in Neurobiology 10: 232-237 (2000), Pascual-Leone A, Walsh V, Rothwell J.
Transcranial Magnetic Stimulation: Studying Motor Neurophysiology of Psychiatric Disorders. Psychopharmacology 168:359-376 (2003), Maeda F, Pascual-Leone
Studies in Cognition: The Problems Solved and Created by Transcranial Magnetic Stimulation. J Cog Neurosci 15: 948-960 (2003), Robertson EM, Theoret H, Pascual-Leone
Transcranial Magnetic Stimulation in Neurology. Lancet Neurology 2: 145-156 (2003), Kobayashi M, Pascual-Leone
Transcranial Magnetic Stimulation for the Treatment of Depression in Neurological Disorders. Curr Psychiatry Reports 7: 381-390 (2005), Fregni F, Pascual-Leone A.