diumenge, 31 d’agost de 2008

Un prejudici instantani

Sembla increïble pensar que un terme tant complex com ‘prejudici’ pugui ser definit, o més ben dit, explicat per la neurociència cognitiva. Tot i així, no sembla tant sorprenent quan es cau en el compte de que el cervell, com tots sabem, és el director dels pensaments i per tant, el prejudici i els estereotips també són dirigits per ell.

Considereu que la gent que té molts prejudicis sobre els altres té tendència a ser més racista? Aquesta és una pregunta que m’he plantejat, i si espereu una resposta, doncs la veritat, no la sé, però pel que he llegit i pel que llegireu vosaltres a continuació, no descartaria un ‘sí’ per resposta. I és que ambdós conceptes podrien tenir certes característiques comunes i no només semànticament parlant, com és obvi, sinó a nivell de funcionalitat cerebral. A què em refereixo aquí? doncs bé, a partir d’un estudi realitzat per Adrianna Jenkins de la universitat de Harvard en el 2007 es va veure que quan pensem en nosaltres mateixos o en persones que s’assemblen a nosaltres utilitzem una part diferent del cervell que quan pensem en persones que ens resulten diferents.

Ho explicaré més detingudament: el fet de jutjar el que una altre persona pensa o sent és una capacitat social molt important que tenim els humans, i aquesta és la que ens porta a crear els estereotips i prejudicis. Jenkins, a l’hora d’iniciar l’estudi, es va preguntar: ‘Com ho fem per creuar l’abisme que separa les nostres ments i les dels altres?’ Els resultats van mostrar que depenent de si ens sentim identificats i/o relacionats amb la persona o cosa que estem jutjant, llavors, el nostre cervell processa la informació en una o altre part del cervell.


Concretament, Jenkins i el seu grup van estudiar la part ventral medial del còrtex prefrontal (vMPC), la qual se sap que s’activa quan pensem sobre nosaltres mateixos, per exemple, si responguessis a la pregunta: ‘t’agrada el futbol?’, llavors, aquesta part del cervell tindria més activitat. Per descobrir què passa quan pensem en el que opinen els altres, els investigadors van mostrar a un grup de voluntaris fotos i descripcions de persones (anònimes) semblants i diferents a ells, després aquests havien de contestar una sèrie de preguntes com ara: ‘t’agrada anar al cine?’ i a més, també havien de dir si creien que dues de les persones de les fotos, una semblant i l’altre diferent a ells, els hi agradava o no el cine. Llavors, es va veure com els voluntaris mostraven activitat en l’àrea vMPC quan pensaven les respostes de les persones semblants a ells (però no quan pensaven les respostes de les persones diferents).

L’explicació que es va donar a aquest fenomen va ser que, com més semblant és la persona a nosaltres més empatitzem amb ella, la veiem més com som nosaltes i per tant se’ns activa més l’àrea vMPC, en canvi, les persones diferents les veiem com ‘menys humanes’ i per tant, aquesta àrea no l’utilitzem.

Per finalitzar, m’agradaria afegir part d’opinió personal. Crec que és sorprenent la rapidesa amb la que podem crear el perfil d’una persona sense ni tant sols conèixer-la, de fet, amb només veure-la no necessitem ni dos minuts per construir un prejudici sobre ella, no creieu que tots ens mereixem l’oportunitat de ser coneguts abans de ser jutjats? Segurament la majoria respondreu un ‘SI’ rotund, però tots sabem que els referents socials dominen les nostres ments, i que conseqüentment i involuntàriament (la majoria de vegades) creem el que jo diria ‘un prejudici instantani’. Moltes persones critiquen la psicologia perquè afirmen que cada persona és un ‘món’ i que no es pot anar ‘penjant etiquetes’, jo estic totalment a favor d’aquesta afirmació, però espero que la gent que també estigui d’acord amb ella no etiqueti als altres pel color de pell, per l’idioma, per les costums o per la religió; si us plau, no ens ofeguem en les pròpies paraules!
Referència:
Jenkins, A. C., Macrae, C. N. & Mitchell, J. P. Proc. Natl Acad. Sci. USA 105, 4507-4512 (2007).