divendres, 12 de desembre del 2008

La poesia de Chopin

M’agradaria començar dedicant aquest article a la meva ex companya de pis, la Lídia, amb la que he passat petits i grans moments. La Lídia, quan arribava a casa el primer que feia era posar música. Teníem les habitacions paret amb paret i com ja podeu suposar, jo sempre sentia el que ella escoltava. El que potser per alguns els hi resultarà curiós, és que el 90% del temps escoltava música clàssica i d’aquest 90% un 80% era, concretament, Chopin. Si us he de ser sincera, les estones que havia estat escoltant música clàssica abans de viure amb ella eren ben escasses, igual que els meus coneixements musicals, però quan escoltava aquella música hi havia alguna cosa en ella que em feia posar la pell de gallina. Com més l’escoltava més bonica em semblava, i és que la música de Chopin em transmetia les mateixes sensacions que quan llegia un poema de Neruda o veia una pel·lícula de les que et fa caure alguna llàgrima. I jo em pregunto: com pot ser que una cosa, que en principi és tant poc explícita, pugui transmetre tant?

El paral·lelisme entre la música i la poesia no és res nou, i en el món de la neurociència, la música i el llenguatge també semblen tenir vides paral·leles. Nombrosos investigadors han estudiat la relació a nivell cognitiu entre aquests dos termes i sembla ser que algunes semblances han trobat:

Començarem amb una prova: si jo us dic la frase ‘ella canta una cançó’ i la frase 'la mare cuina arròs' , quina de les dues us facilita més el record de la paraula 'música' ? Segurament el 100% de les persones que llegeixin això diran que és la primera frase.

Aquest efecte és conegut com el 'priming' semàntic i consisteix en que si el context (frase) anterior a una paraula està relacionat semànticament amb ella, aquesta serà més fàcil de recordar. S’ha estudiat que quan una paraula va precedida per una frase que no està relacionada semànticament amb ella el cervell reacciona de manera més ‘intensa’ que quan la mateixa paraula va precedida per una frase que està relacionada semànticament amb ella.

Molts experts en música diuen que la informació semàntica també és un aspecte important de la música. Ja se sap que els compositors utilitzen el ‘significat musical’ com a forma d’expressió, tot i així, hi ha certs desacords quan s’intenta definir el que és el ‘significat musical’. És evident que un tipus de música et pot transmetre determinades sensacions o recordar-te una determinada situació però, és possible que la música ens pugui transmetre conceptes específics, és a dir, conceptes amb un significat concret?

Per contestar a aquesta pregunta es va realitzar un estudi en que es va presentar als participants una paraula precedida per una frase o una melodia que estava relacionada amb aquesta paraula i una frase o una melodia que no ho estaven. Més avall trobareu un exemple amb el que podreu entendre millor el que us vull explicar.

Després es va preguntar als participants si la paraula que havien escoltat estava o no relacionada amb la frase o la melodia anterior. Els participants van contestar correctament un 93% de les vegades quan la paraula anava precedida per una frase i un 78% quan anava precedida per una melodia. Això volia dir que aquests eren capaços de relacionar la melodia amb la paraula. A més també, mentre duien a terme aquest tasca, se’ls hi va realitzar un registre electroencefalogràfic en el que es va mirar la reacció del cervell als 400 milisegons després d’haver escotat la paraula, tant si anava precedida per una melodia com per una frase i també van mirar si la reacció canviava depenen de si hi havia relació o no amb la paraula. Aquí teniu els resultats:

(Koelsch, S. et al., 2004)


Com podeu veure, la reacció del cervell (fixeu-vos en la ona que marca la fletxa) davant les paraules que no estaven relacionades amb la frase que havien escoltat abans (línia lila) era més intensa que la de les paraules que estaven relacionades amb la frase (línia blava). Però el sorprenent de tot això és que quan escoltaven una melodia i després una paraula no relacionada (línia taronja) passava exactament el mateix, és a dir, la reacció del cervell era més intensa.

Així doncs, segons aquest estudi podem dir que sí, la música també té significat i no només parlant a nivell emocional sinó també a nivell lexico-semàntic. Seria molt arriscat afirmar que la música és, semànticament parlant, igual al llenguatge, però si que es pot afirmar que la música pot evocar conceptes concrets i ben definits.

Us podria explicar més coses sobre les semblances entre la música i el llenguatge però millor que ho deixem per un altre dia, no us sembla?

Bé, la veritat és que no em puc aguantar d’explicar una mica més... Sabíeu que els experts en música quan escolten una melodia utilitzen molt més la part esquerra del cervell (part on es processa el llenguatge) en comparació amb la gent no experta? Aquí ho deixo.

Bibliografia:

Koelsch, S. et al. Music, language and meaning: brain signatures of semantic processing. Nature. 3, 302-307 (2004).

Patel, A. Language, music, syntax and the brain. Nature. 7, 674-681 (2003).

dilluns, 13 d’octubre del 2008

El que Einstein no tenia

De petita, el meu ídol no era cap cantant ni actor ni dibuix animat sinó que era l’Albert Einstein; trobava fascinant la combinació de bogeria i intel·ligència que el caracteritzava i em sorprenia que darrera aquella imatge hi pogués haver una persona tant intel·ligent. Ja fa molt de temps que volia escriure un article sobre intel·ligència, i és que sempre li he tingut un cert respecte a aquesta paraula i també admiració per aquells que la tenen com a característica.

Però què és la intel·ligència? N’hi ha que diuen que és la capacitat d’adaptació al canvi, altres diuen que és una puntuació superior a 115 en el test d’intel·ligència i alguns altres apunten més alt i la situen a 120. Si hagués de fer la meva pròpia definició diria que és la capacitat de plantejar una bona pregunta i saber donar-li una bona resposta. Però també seria la capacitat de saber on buscar, la capacitat de saber quan actuar, quan parlar, quan callar o la capacitat de preveure el que vindrà. Tot això és el que jo considero intel·ligència i estic segura que cadascun de vosaltres té la seva pròpia definició.

La meva explicació sobre què és la intel·ligència no anirà més enllà de les línies que ja heu llegit. Avui el que us vull explicar és, i com molt bé diu el títol, el que Einstein no tenia. Com molts sabeu, el cervell de l’Einstein ha estat un dels més estudiats de la història i Sandra Witelson de la Universitat de McMaster va trobar en ell certes peculiaritats.

Concretament, va comparar el cervell de l’Einstein amb el de trenta-cinc homes i cinquanta-sis dones, i el que va trobar va ser que a ell li mancava un petit solc (escletxa), l’opèrculum parietal, el qual podria haver permès que en aquesta zona hi hagués una major concentració de neurones que establirien connexions entre sí de manera més senzilla i ràpida. A més, també es va veure com l’àrea parietal inferior era més ample. Aquesta àrea es caracteritza per ser la responsable del control del pensament matemàtic i de la capacitat visuoespacial. En conjunt, això podria explicar la increïble facilitat que Einstein tenia per resoldre problemes científics.


Tot i així, abans d’arribar a aquestes conclusions, s’ha de recordar que en aquest estudi només es va examinar un cervell, el d’Albert Einstein i per tant, seria convenient veure si altres genis matemàtics també mostren aquestes peculiaritats. A més, en l’estudi no es va observar el cervell a nivell microscòpic, el que vol dir que l’estudi no ens diu res sobre com estaven connectades les neurones ni tampoc com funcionaven. D’aquí es conclou que encara mai ningú ha pogut assegurar al cent per cent que les diferències anatòmiques trobades siguin les causants de la genialitat d’Einstein.

Finalment, m’agradaria afegir que amb el temps he après que ser intel·ligent no és, ni molt menys, condició d’èxit i que l’únic que te’l pot proporcionar és el treball, l’esforç i sobretot la voluntat d’arribar allà on un es proposa.

Referències:
Witelson, S.F., Kigar, D.L. and Harvey, T., The Exceptional Brain of Albert Einstein, The Lancet, 353:2149-2153, 1999.
Anderson, B. and Harvey T., Alterations in cortical thickness and neuronal density in the frontal cortex of Albert Einstein, Neurosci Lett., 210:161-164, 1996.
Diamond, M.C., Scheibel, A.B., Murphy, G.M., Jr. and Harvey, T., On the brain of a scientist: Albert Einstein, Experimental Neurology, 88: 198-204, 1985.

diumenge, 31 d’agost del 2008

Un prejudici instantani

Sembla increïble pensar que un terme tant complex com ‘prejudici’ pugui ser definit, o més ben dit, explicat per la neurociència cognitiva. Tot i així, no sembla tant sorprenent quan es cau en el compte de que el cervell, com tots sabem, és el director dels pensaments i per tant, el prejudici i els estereotips també són dirigits per ell.

Considereu que la gent que té molts prejudicis sobre els altres té tendència a ser més racista? Aquesta és una pregunta que m’he plantejat, i si espereu una resposta, doncs la veritat, no la sé, però pel que he llegit i pel que llegireu vosaltres a continuació, no descartaria un ‘sí’ per resposta. I és que ambdós conceptes podrien tenir certes característiques comunes i no només semànticament parlant, com és obvi, sinó a nivell de funcionalitat cerebral. A què em refereixo aquí? doncs bé, a partir d’un estudi realitzat per Adrianna Jenkins de la universitat de Harvard en el 2007 es va veure que quan pensem en nosaltres mateixos o en persones que s’assemblen a nosaltres utilitzem una part diferent del cervell que quan pensem en persones que ens resulten diferents.

Ho explicaré més detingudament: el fet de jutjar el que una altre persona pensa o sent és una capacitat social molt important que tenim els humans, i aquesta és la que ens porta a crear els estereotips i prejudicis. Jenkins, a l’hora d’iniciar l’estudi, es va preguntar: ‘Com ho fem per creuar l’abisme que separa les nostres ments i les dels altres?’ Els resultats van mostrar que depenent de si ens sentim identificats i/o relacionats amb la persona o cosa que estem jutjant, llavors, el nostre cervell processa la informació en una o altre part del cervell.


Concretament, Jenkins i el seu grup van estudiar la part ventral medial del còrtex prefrontal (vMPC), la qual se sap que s’activa quan pensem sobre nosaltres mateixos, per exemple, si responguessis a la pregunta: ‘t’agrada el futbol?’, llavors, aquesta part del cervell tindria més activitat. Per descobrir què passa quan pensem en el que opinen els altres, els investigadors van mostrar a un grup de voluntaris fotos i descripcions de persones (anònimes) semblants i diferents a ells, després aquests havien de contestar una sèrie de preguntes com ara: ‘t’agrada anar al cine?’ i a més, també havien de dir si creien que dues de les persones de les fotos, una semblant i l’altre diferent a ells, els hi agradava o no el cine. Llavors, es va veure com els voluntaris mostraven activitat en l’àrea vMPC quan pensaven les respostes de les persones semblants a ells (però no quan pensaven les respostes de les persones diferents).

L’explicació que es va donar a aquest fenomen va ser que, com més semblant és la persona a nosaltres més empatitzem amb ella, la veiem més com som nosaltes i per tant se’ns activa més l’àrea vMPC, en canvi, les persones diferents les veiem com ‘menys humanes’ i per tant, aquesta àrea no l’utilitzem.

Per finalitzar, m’agradaria afegir part d’opinió personal. Crec que és sorprenent la rapidesa amb la que podem crear el perfil d’una persona sense ni tant sols conèixer-la, de fet, amb només veure-la no necessitem ni dos minuts per construir un prejudici sobre ella, no creieu que tots ens mereixem l’oportunitat de ser coneguts abans de ser jutjats? Segurament la majoria respondreu un ‘SI’ rotund, però tots sabem que els referents socials dominen les nostres ments, i que conseqüentment i involuntàriament (la majoria de vegades) creem el que jo diria ‘un prejudici instantani’. Moltes persones critiquen la psicologia perquè afirmen que cada persona és un ‘món’ i que no es pot anar ‘penjant etiquetes’, jo estic totalment a favor d’aquesta afirmació, però espero que la gent que també estigui d’acord amb ella no etiqueti als altres pel color de pell, per l’idioma, per les costums o per la religió; si us plau, no ens ofeguem en les pròpies paraules!
Referència:
Jenkins, A. C., Macrae, C. N. & Mitchell, J. P. Proc. Natl Acad. Sci. USA 105, 4507-4512 (2007).

dissabte, 7 de juny del 2008

Decisions emocionalment racionals

Des de sempre s’ha pensat que per prendre segons quines decisions és millor tenir el ‘cap fred’, és a dir, absent d’emocions i que en algunes circumstàncies l’emoció entorpeix el raonament. No puc negar que l’emoció incontrolada o mal dirigida pot ser la causant d’un comportament irracional, i penseu: quantes vegades us heu arrepentit d’alguna de les vostres accions o paraules degut a un estat emocional intens?

I és que l’emoció és el que ens fa ser humans, aquesta sensació que a vegades ens desborda de felicitat o ens enfonsa en la tristesa, però malgrat que a vegades la volem eliminar, sempre està present, en cada decisió, en cada paraula i en cada acció. No som màquines de pensar, no som ni freds, ni automàtics ni precisos i per més que ens esforcéssim no ho seriem mai.

Tenim tendència a pensar que la decisió més racional és la més encertada però des del meu punt de vista, això no és així. Penseu en què passaria si no tinguéssim aquest component emotiu: creieu que seriem precisos i encertats? Creieu que seria més fàcil prendre decisions? Creieu que deixaríem de ser irracionals en determinades situacions? Si heu contestat que sí a totes aquestes preguntes doncs em temo que us heu equivocat de mig a mig, i no us heu equivocat perquè jo ho cregui així, sinó perquè així s’ha demostrat. Sense emoció seriem totalment irracionals, o dit d’altre manera, l’emoció és el que ens fa ser racionals.

Ja sé que tot això sembla una gran contradicció, que quan ens trobem en un estat emocional intens actuem irracionalment però que l’emoció és el que ens permet ser racionals, com s’entén? Tot seguit us ho explico:

Damasio, un neuròleg que ha dedicat la seva vida a l’estudi de les bases neurobiològiques de la vida humana a més de guanyar el premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tècnica al 2005 ha diagnosticat nombrosos pacients amb lesions a una part determinada del cervell: el lòbul frontal (color rosa i blau) i més concretament l’àrea prefrontal (color rosa).


Aquests pacients presentaven unes característiques peculiars: eren incapaços de mantenir una feina estable, tenien grans dificultats per les relacions socials, no mostraven respecte per ningú ni tampoc empatia, les decisions que prenien es trobaven totalment fora de lloc i el més sorprenent és que eren emocionalment plans, és a dir, els hi podien dir que es moririen al poc temps i mostraven total indiferència, cap mena de reacció emocional.

Damasio va arribar a la idea de que el defecte de raonament que mostraven aquests pacients, la falta de govern de la seva vida, podia ser degut a la manca emocional. Va suggerir que quan aquests pacients s’enfrontaven a una situació determinada no aconseguien activar una memòria relacionada amb l’emoció que els ajudés a escollir de manera més avantatjosa entre diverses opcions. Els pacients no feien ús de l’experiència relacionada amb l’emoció que havien acumulat al llarg de la vida.

La idea de que les emocions són intrínsecament racionals no és res nou. Tant Aristòtil com Spinoza pensaven que al menys algunes emocions, en les circumstàncies adequades, eren racionals, i en certa manera també ho van pensar David Hume i Adam Smith. Com a punt final, m’agradaria afegir que el terme racional no és equivalent a un raonament lògic explícit, sinó més bé a una associació amb accions o resultats que són beneficiosos per la persona que mostra emocions. Les senyals emocionals recordades no són racionals en i per si mateixes, però ens permeten prendre decisions de manera racional.

Bibliografia:

Damasio A. (2005) En busca de Spinoza: neurobiología de la emoción y los sentimientos. Barcelona: Ed. Crítica.

Damasio A. (2001) El error de Descartes. Barcelona: Ed. Crítica.

divendres, 2 de maig del 2008

'Recordar per oblidar' i 'Oblidar per recordar'

Aquest article va dedicat a la meva amiga Conxi i a tots aquells moments que hem passat juntes però que hem oblidat, sobretot en les nits de festa…ja m’enteneu! Ella em va demanar que escrivís un article sobre memòria, però en comptes de memòria avui parlaré d’una cosa que està íntimament relacionada amb ella: l’oblit.

Per començar, us donaré la raó del títol escollit. ‘Recordar per oblidar’: justificar aquesta frase és força senzill ja que, és evident que si volem oblidar alguna cosa abans l’haurem d’haver recordat, però la frase ‘oblidar per recordar’ ja serà una mica més difícil de raonar. Primer que tot, us heu preguntat mai si podria ser possible recordar-ho tot sense oblidar res? Suposo que us espereu que la resposta sigui negativa, però no, la resposta és afirmativa. Hi ha molts pocs casos al món però sí, hi ha gent que no pot oblidar. Us imagineu que ho recordéssiu absolutament tot? D’entrada sembla un avantatge però creieu-me que per aquestes persones això els hi representa un gran inconvenient i és que, no oblidar no és adaptatiu. És absolutament necessari que oblidem per recordar altres coses que ens seran més útils per sobreviure.

Per mi el tema de la memòria representa quelcom curiós. Si et poses a buscar informació sobre ella el més probable és que trobis un llistat de tots els mils de tipus de memòria que tenim…de treball, a curt termini, a llarg termini, manipulativa, verbal, espacial, sensorial, declarativa, prospectiva, biogràfica… i la llista continua. És evident que no em pararé a explicar cada una d’elles perquè al fi i al cap, totes serveixen pel mateix; per recordar. En canvi, si et poses a buscar informació sobre l’oblit llavors, el que trobes és simplement ‘oblit’. Ja sé que alguns em direu que dintre la memòria s’hi troba el record i també l’oblit i que per tant, quan definim un tipus de memòria estem definint els dos conceptes alhora, però, no sé perquè tinc la sensació de que pel món en general el verb 'recordar' és més important que el 'oblidar', quan en realitat les dues coses van agafades de la mà. I ara jo em pregunto: no serà potser per la connotació negativa que sempre se li ha atribuït a aquest fenomen? O potser serà perquè, com diu un dels meus professors, és menys ‘sexy’? Bé, sigui pel que sigui, tenim la sort de que en la història hi ha hagut uns quants personatges (amb tots els meus respectes) que han dedicat anys de la seva vida a estudiar això que en diem ‘oblidar’. Ara us en presentaré uns quants:

El primer d’ells i més conegut és el senyor Ebbinghaus, el qual va definir ‘la corba de l’oblit’ a partir del mètode d'estalvi. Aquest científic es va aprendre llistes de síl·labes sense sentit fins ser capaç de repetir-les dues vegades sense equivocar-se. Després, deixava passar per les diferents llistes intèrvals variables (entre 20 minuts i 31 dies) de temps i finalment, avaluava el seu oblit comptant el número de repeticions que necessitava per tornar a ser capaç de repetir dues vegades la llista sense error. I això és el que li va sortir:


(Baddeley, A. 1999)

Després tenim els senyors Bahrick i Wittlinger (1984) que varen estudiar l'oblit de cares, noms i idiomes a llarg plaç.


Llegenda:
Reconeixement de noms
Associació de noms-fotos
Reconeixement de fotos
Estalvi en aprenentatge
Nom amb clau fotogràfica
















(Baddeley, A. 1999)


(Baddeley, A. 1999)

Llegenda:
Comprenció lectura
Record voluntari espanyol-anglès
Reconeixement vocabulari espanyol-anglès
Record vocabulari anglès-espanyol
Reconeixement vocabulari anglès-espanyol.

I finalment us presentaré a la senyora Linton (1975) que va dibuixar la corba de l'oblit d'episodis autobiogràfics i es va dedicar cada dia a anotar amb detall en una fitxa dos fets que haguessin succeït. Després, segons els diferents intervals, treia un fitxa i llegia les claus (data, lloc, etc.) i intentava recordar l'episodi complet. Les conclusions a les que va arribar van ser que hi havia una tendència a recordar millor els episodis agradables i l'important paper que tenia el repàs.

(Baddeley, A. 1999)

Després d'haver fet les presentacions, no vull deixar de banda a la resta de científics involucrats en el camp de la memòria, així que per ells també va aquest article.
Bibliografia:
Baddeley, A. Memoria Humana: Teoria y Práctica. Madrid: Mc GrawHill (1999)

dissabte, 29 de març del 2008

Posicionem-nos!

Abans de començar la carrera vaig estudiar el batxiller científic-tècnic (mates, física, química i biologia). L'assignatura que més m'agradava no era ni filosofia, ni història, ni llengua, sinó que era física. Quan comentava a la gent que volia estudiar Psicologia em deien: “Psicologia? Però si és una carrera de lletres i a tu t’agraden les ciències.” I jo una vegada rere l’altre els hi repetia, “de lletra a Psicologia n’hi ha molta, però és lletra científica el que s’estudia”. Em van intentar convercer de que estudiés alguna cosa, diguem-ne que, més científica, però jo, que sóc tossuda, o dit més finament, d’idees fermes, no vaig canviar de parè. Ara, que estic a 4t de carrera, de tant en quan comento amb els meus amics les coses que estic estudiant. Un dia una amiga em diu: “Ah! però que estudieu Biologia a Psicologia? Em pensava que Psicologia era una carrera així com més de llegir!”. Llavors és quan jo m’estiro dels cabells i penso…”No pot ser!”.

Aquesta és una petita introducció per intentar posicionar la Psicologia dins del que considero que és, o més ben dit, el que és; una CIÈNCIA. I a continuació us presento un fragment del llibre ‘Making up the mind: How the brain creates our mental world’ de Cris Frith, on en el seu pròleg m’he vist plenament reflectida.

Ciències dures i ciències toves
‘En la jerarquia de la ciència, les ciències que es troben a dalt de tot són les ‘dures’ mentre que aquelles que es troben a baix són les ‘toves’. ‘Dur’ no vol dir que la ciència sigui més difícil. ‘Dur’ està relacionat amb el contingut de la ciència i el tipus de mesures que es poden dur a terme. (…)Les ciències dures, com ara Física i Química, estudien coses tangibles les quals poden ser mesurades de manera precisa. Per exemple, la velocitat de la llum és exactament 299.792.458 metres per segon, i un àtom de ferro és 55.405 vegades més pesant que un àtom d’hidrogen. (…) La Biologia solia ser una mica més 'tova' que la Física o la Química, però això va canviar dràsticament amb el descobriment de la doble cadena de molècules d'ADN que formen els gens (...).

Enfrontat amb aquesta precisió, he d’admetre que la Psicologia és molt 'tova'. El número més famós en la Psicologia és el 7, que són el número d’ítems que poden ser retinguts en la memòria de treball (és el tipus de memòria que utilitzem quan intentem mantenir un número de telèfon en ment sense escriure’l). El títol de l’article original escrit per George Millar en el 1956 va ser “El Màgic Número Set, Més o Menys Dos”. Així doncs, la millor mesura que els psicòlegs van descobrir podia variar quasi un 30% depenent de la persona. I és que cada un de nosaltres és diferent. És evident que cada un és diferent. Però també hi ha propietats de la ment que són comunes en tots nosaltres. Aquestes són les propietats fonamentals que els psicòlegs estan intentant descobrir. Els químics tenien exactament el mateix problema amb les roques que estudiaven abans de descobrir els elements químics en el segle divuit. Cada roca era diferent. En comparació amb les ciències ‘dures’, la Psicologia ha tingut poc temps per descobrir què s’ha de mesurar o com mesurar-ho. La Psicologia existeix des de fa uns 100 anys com una disciplina científica. Estic segur que, amb el temps, els psicòlegs hauran descobert què mesurar i hauran desenvolupat els instruments que ens permetran realitzar aquestes mesures de manera precisa.’

Digueu-me psicòlegs i futurs psicòlegs, quantes vegades heu dit que estàveu estudiant Psicologia i el següent que us han preguntat ha sigut: ” I ara m’estàs psicoanalitzant?” o “Em pots llegir la ment?”. Doncs l’autor del llibre no seria menys que nosaltres, i tampoc s’ha salvat d’aquestes preguntes. Ell ens diu:

‘(…)Hauria de ser llest. Com pot preguntar aquesta estupidesa? Només diu això per molestar-me. Recentment, em vaig adonar que jo era l’estúpid. És clar que puc llegir la ment de les persones. I no només els psicòlegs poden fer això. Tots llegim la ment dels altres. De quina altre manera doncs podríem intercanviar idees i crear cultura? Però com ho fan els nostres cervells per permetre’ns entrar en els móns privats de les ments dels altres?(...)
El món mental, on tots vivim, és una mica diferent de la realitat física. I en la vida diària estem tant preocupats per les ments dels altres com ho estem per la realitat física. La majoria de les nostres interaccions amb les altres persones són interaccions entre ments, no entre cossos. Estàs aprenent sobre la meva ment llegint aquest llibre i espero canviar les idees de la teva escrivint-lo.’

Frith, C. (2007) Making up the mind: how the brain creates our mental world. Oxford: Blackwell Publishing. (pag. 3-4, 16)

dimecres, 19 de març del 2008

TENS UN/A GERMÀ/NA BESSÓ/NA IDÈNTIC/A? O CONEIXES ALGÚ QUE EN TINGUI UN/A?

Al GRNC (Grup de Recerca de Neurosciència Cognitiva) estem realitzant un estudi amb parells de bessons sobre les conseqüències biològiques, i en concret les genètiques, de conèixer diferents llengües. Per fer aquest estudi necessitem tenir accés a poblacions de bessons monzigòtics.

Si entreu en aquest link trobareu més informació:

http://www.ub.es/pbasic/sppb/cat/20080319_bessons.pdf
http://www.ub.es/pbasic/sppb/cat/index.htm

dimarts, 4 de març del 2008

La probabilitat de cada dia

La Júlia puja al tren i s’asseu al costat d’un noi que resulta ser el novi de la cambrera d’un bar que va muntar una amiga seva. Sorpresa davant d’aquesta coincidència, la Júlia mai no pensarà que la probabilitat que dos individus d’un mateix país estiguin units per una cadena amb dos intermediaris és superior al 99 per cent.

Tant la Júlia com nosaltres no som conscients de les dimensions probabilístiques de la nostres vides i tenim, a més, nombrosos conceptes erronis sobre les probabilitats dels riscos que ens amenacen. Per exemple, molta gent té pànic a viatjar amb avió per por dels accidents. Hauríem de saber que el nombre de morts en accident de trànsit a Europa equivaldria al fet que s’estavellés un avió amb 120 passatgers cada setmana. Aquesta incapacitat d’avaluar matemàticament els actes comuns s’anomena ‘anumerisme’. No obstant això, les matemàtiques, amb la seva fama de fredes i impersonals, ens poden ajudar de vegades a comprendre fets que ens afecten de molt a prop.

Tirar una moneda a l’aire és un model clàssic de probabilitat i encara es manté la creença que el fet que hagi sortit diverses cares seguides fa més probable que en la pròxima tirada surti creu. Però…què sap la moneda? La probabilitat que surti creu continuarà sent sempre del 50 per cent. Aquest error es coneix com ‘la fal·làcia del jugador’.

L’avaluació de la realitat remet a processos psicològics i emocionals que, d’alguna manera, desvirtuen les conclusions a què s’arribaria si s’apliquessin correctament els càlculs matemàtics i estadístics.

En aquesta avaluació errònia del nostre món tenen una gran importància les imatges. Hi ha 300.000 nord-americans que moren cada any pels efectes del tabac: és com si tres jumbos plens de fumadors xoquessin cada dia de l’any. I cada mes moren més persones en accidents de cotxe que les que van morir en les Torres Bessones. Aquests tipus de coses es consideren banalitats, o coses normals, o ni tan sols es tenen en compte, però la gent està igual de morta.

I no només les imatges desvirtuen el nostre anàlisi de la realitat. El poder dels nombres, utilitzat convenientment, arrela en la psicologia fins a extrems que resulten sorprenents. Per exemple, els polítics poden parlar i parlar durant hores sense que ningú no els faci el més mínim cas, però tot d’una, diuen una xifra: "Hi ha hagut 300 morts en accidents de cotxe…”. I aleshores els nombres atrauen la nostra atenció. (A partir d’aquí dedueixo jo que el motiu pel qual només sentíssim nombrar xifres i xifres en el debat de Rajoy i Zapatero era perquè no ens avorríssim de veure com s’anaven tirant els trastos pel cap, perquè sinó no li acabo de trobar la lògica. En fi, deixant les crítiques polítiques a part, continuo amb el discurs.) Aquest aspecte psicològic s’anomena ‘efecte àncora’: és la tendència a quedar-nos fixats en una xifra que se’ns presenta, tingui o no relació amb la realitat.

Si es demana a la gent que digui quina creu que és la població de Turquia, però abans se li diu: “Un moment, abans digui’m si és major o menor de 5 milions de persones”, la gran majoria dirà que és major, però donaran unes xifres que varien fins a arribar als 20 milions de mitjana. Si preguntem el mateix a un altre grup, i els diem “Abans, digui’m si és major o menor de 240 milions de persones”, la majoria dirà que és menor, i les xifres potser seran diferents, però la mitjana rondarà els 180 milions. És a dir, no importa la xifra que es doni com a referència, el càlcul rondarà aquesta xifra.

La funció principal de les matemàtiques no és organitzar xifres en fórmules i fer càlculs complicats, sinó facilitar una manera de pensar i de fer preguntes. Encara que aquesta forma de comprensió del món pugui resultar estranya, a més, també resulta molt útil en molts aspectes de la vida quotidiana, com llegir el diari. Un titular diu: “Sis de cada 100.000 persones pateixen la malaltia X i a Espanya n’hi ha 2.500 casos.” Les dues parts d’aquesta notícia donen exactament la mateixa informació, però sens dubte, la segona sembla més alarmant.


La ment i el pensament humà arriben a ser tant paradoxals que crec que podríem estar una vida estudiant-los i mai acabaríem d’entendre’ls. Podria dedicar pàgines explicant-vos tots els tipus d’errors i fal·làcies que cometem, com arribem a prendre les decisions que prenem i com la lògica de la ment ho és tot menys lògica, però tampoc és necessari ‘atiborrar-vos’ d’explicacions en aquest article.

Per acabar us voldria fer una pregunta i m’agradaria que me la contestéssiu: Què preferiu, guanyar 80€ segurs o el 80% de possibilitats de guanyar 100€? Què preferiu, perdre 80€ segurs o el 80% de possibilitats de perdre 100€?

La informació l’he extret del llibre ‘L’ànima és al cervell’ de l’Eduard Punset, on es fa un recull de les entrevistes que va realitzar a la gent que porta dedicant anys a l’estudi del cervell i l’ésser humà. Us el recomano, val la pena.

divendres, 22 de febrer del 2008

Perquè sentim el dolor aliè?

La capacitat que tenim les persones per posar-nos en la pell dels altres, la capacitat de sentir el que l’altre sent, la capacitat de comprendre el que l’altre està vivint, sentir dolor pel dolor de l’altre i sentir alegria per l’alegria aliena. Aquesta capacitat s’anomena empatia la qual se suposa que tenim gràcies a un tipus de neurones: les neurones mirall.

Tot va començar a Parma, en els anys noranta, Rizzolatti, Gallese i Fogassi buscaven la manera en que el cervell dels mamífers planifica els moviments. Estaven investigant l’activitat de certes neurones del cervell d’un macac mentre aquest aguantava diferents objectes: fruites, nous, joguines. Li havien implantat electrodes a ‘F5’, regió situada a la part inferior del còrtex premotor, que s’encarrega de planejar i executar les accions. Fogassi va agafar per casualitat una pansa. El macac, ple de cables, no es va moure però va observar l’acció de l’experimentador. L’instrument mesurador va registrar l’activació de varies neurones premotores, exactament les mateixes que s’excitaven en els assajos anteriors, quan era el propi macac qui agafava la xuxeria. A partir d’aquell moment van creure que havien descobert alguna cosa revolucionaria: una cèl·lula nerviosa premotora que no només s’activa quan el propi animal agafa l’objecte desitjat, sinó també quan contempla que ho fa un altre individu. La neurona amb la doble funció semblava ‘reflectir’ l’escena observada ‘com un mirall’ i d’aquí va sorgir la denominació de ‘neurones mirall’.

La primera pregunta és: i què te a veure això amb l’empatia? Doncs resulta que en el 1999 un fisiòleg Wiliam Hutchison de la Universitat de Torontova punxar el dit d'una pacient amb una agulla i li va preguntar: li fa mal? abans de que la dona ho confirmés, una de les seves neurones va començar a disparar-se (activar-se), semblava que aquesta neurona estava directament associada a la percepció del dolor. Al moment, Hutchison va punxar-se davant la pacient i, una vegada més, la cèl·lula va respondre. La neurona havia respost no només davant el dolor propi, sinó també davant l’aliè. A partir d’aquest descobriment es va plantejar la hipòtesis de que les neurones mirall també eren les responsables del funcionament de l’empatia.


La següent pregunta és: si realment el sistema de neurones mirall està relacionat amb l’empatia, llavors, les persones que tenen problemes per desenvolupar-la haurien de tenir problemes amb aquest tipus de neurones, no? Aquest és el cas de l’autisme, l’esquizofrènia o l’alexitimia (incapacitat per reconèixer els sentiments propis i aliens). En el 2005, Hugo Théoret, de la Universitat de Montreal, va presentar a adults autistes una pel·lícula de 10 segons, en la que apareixien moviments del pulgar. Mentre el córtex motor de les persones sanes es va disparar, el dels autistes va restar mut.

Marco Iacoboni, director de l’Institut Neuropsiquiàtric de la facultat de medicina de Los Angeles, a partir d’una sèrie d’experiments duts a terme en el 2006, ha arribat a la conclusió de que així com les persones no autistes imiten i senten les emocions observades a través del seus sistema de neurones mirall, els autistes elaboren una estatègia conscient i alernativa. Les persones normal, quan veuen algú amb una expressió facial trista, el seu cervell simula l’activitat neuronal que els porta a posar una cara trista. Les motoneurones es comuniquen amb els centres emocionals i ràpidament perceben certa tristesa. En canvi, les persones autistes no aconsegueixen ‘vivenciar’ el significat emocional de la mímica reproduïda a través de la seva estratègia alternativa.

Per finalitzar, és important dir que totes aquestes hipòtesis són molt recents i encara es troben, diguem-ne que, en la ‘fase inicial’, en plena investigació. Pensant i reflexionant sobre tot el llegit, la pregunta que ara jo em plantejo és: és la simple imitació la base que permet el desenvolupament de l’empatia? Aquí deixo la pregunta penjada per si algun dia algú me l’aconsegueix respondre.

Bibiliografia:
Both of us disgusted in my Insula: the common neural basis of seeing and feeling disgust. B. Wicker, C. Keusers, J. Plailly et al. a Neuron, vol 40, nº 3, pag. 655-664; 2003.
Neuronas especulares. S.J. Ayan a Mente y Cerebro, nº 8, pag. 79-81, 2004.
Empathy for pain involves the affective but not sensory components of pain. T. Singer, B. Seymour, J. O’Doherty et al. a Science, vol. 303, nº 5661, pag. 1157-1162; 2004.
Empatía. T. Singer i U. Kraft a Mente y Cerebro, nº 60-65; 2005.
Understanding emotions in others: mirror neurons dysfunction in children with autism spectrum disorders. M. Dapretto, M.S. Davies, J.H. Pfeifer et al a Nature Neuroscience, vol. 9, nº 1, pag 28-30; 2006.
El descubrimiento del otro. K. Gaschler en Mente y Cerebro, nº 23, pag. 24-31; 2007.

dijous, 14 de febrer del 2008

Avançant en doble sentit

Avui he decidit penjar un article diferent als que he escrit fins ara. Es tracta d’una investigació que s’ha fet fa poc sobre la malaltia d’Alzheimer i que aporta nova informació sobre com s’estructuren els conceptes en el nostre cervell. Un altre de les raons que m’han portat a penjar aquesta notícia és perquè aquest quatrimestre tindré la gran sort i orgull de col·laborar amb els científics que s’anomenen en l’article en una investigació de Neurociència Cognitiva, referida concretament al bilingüisme.

Un estudi aporta noves dades sobre el deteriorament de la memòria en els malalts d’Alzheimer

En la malaltia d'Alzheimer, la pèrdua del coneixement que tenim sobre els éssers i objectes que ens envolten no es produeix de manera homogènia, sinó que afecta de manera diferent a conceptes referents a éssers vius i objectes inanimats, de manera que els primers semblen mostrar-se més resistents al dany cerebral produït per aquesta patologia. Aquesta és la conclusió d’un estudi que han elaborat de forma conjunta investigadors del Grup de Recerca en Neurociència Cognitiva (
GRNC), adscrit al Parc Científic de Barcelona i al Departament de Psicologia Bàsica de la Universitat de Barcelona, i la Unitat de Diagnòstic i Tractament de Demències de l'Hospital Universitari de Bellvitge. Segons els seus autors, aquesta informació podria resultar valuosa de cara al disseny de nous programes d'estimulació de la memòria per aquest col·lectiu. L'estudi ja es publicarà l'1 de febrer a l'edició electrònica de la revista Neuropsychologia i posteriorment a l'edició impresa. (doi:10.1016/j.neuropsychologia.2007.11.018) .

Albert Costa, investigador del GRNC-Parc Científic de Barcelona, i co-autor de l’estudi, afirma que “els resultats d’aquest treball, a més d’aportar informació útil sobre el patró de deteriorament cognitiu als malalts d’Alzheimer, també poden contribuir a conèixer millor com s’organitza la infomació conceptual en el cervell. A més, el fet que una malaltia que afecta de manera difosa al cervell resulti en una afecció diferencial de les categories semàntiques podria suggerir que la informació conceptual en el cervell no es centralitza només en unes àrees concretes com es pensava.” Altres investigadors que signen l’estudi són Mireia Hernández i Núria Sebastián Gallés –que, al igual que el professor Albert Costa són membres del GRNC-Parc Científic de Barcelona i treballen al Departament de Psicologia Bàsica de la Universitat de Barcelona–, així com Montserrat Juncadella i Ramón Reñé, de la Unitat de Diagnòstic i Tractament de Demències de l’Hospital Universitari de Bellvitge.

Fins ara, en la comunitat científica existia controvèrsia sobre la possibilitat que el deteriorament de la memòria que pateixen els malalts d'Alzheimer presentés patrons diferents per a conceptes referents a éssers vius i a objectes inanimats. El principal objectiu d'aquest nou estudi era demostrar la presència de dèficits específics de categoria conceptual en la memòria d’aquests malalts en funció de la seva capacitat per recordar el significat de paraules que pertanyen a diferents categories semàntiques, com ara eines (estisores, martell), mitjans de transport (camió, bus) i éssers animats (vegetals i animals).

Els resultats van desvetllar que les persones sanes i els malalts que encara presentaven una pèrdua lleu de la informació semàntica en general podien recordar per igual el significat de les paraules que feien referència a objectes inanimats i a éssers vius. En canvi en els malalts que ja havien perdut força informació semàntica, aquesta pèrdua s'havia produït principalment per a aquells conceptes referents a objectes, mantenint-se el record dels referents a éssers vius al mateix nivell que als altres grups de participants que no patien la malaltia o es trobaven en un estat menys avançat.

Us deixo l'article publicat:
Category-specific semantic deficits in Alzheimer's disease: A semantic priming study. Neuropsychologia, In Press, Corrected Proof, Available online 29 November 2007Mireia Hernández, Albert Costa, Montserrat Juncadella, Núria Sebastián-Gallés and Ramón Reñé
Abstract Full Text + Links PDF (354 K) To Purchase and Download the Full Article, Click PDF View Related Articles

dijous, 24 de gener del 2008

D'on surt el lapsus lingüe?

Primer dir-vos ‘hola’ de nou! Ho sento pel meu descuit durant aquest parell de mesos però ja se sap, exàmens, treballs i aquestes coses que requereixen una prioritat especial han fet que deixés una mica abandonat el bloc. Ara que ja he acabat amb tot, o quasi tot, reprenc la meva recerca sobre els perquès sense resposta.

Avui us parlaré sobre un tema que a alguns els interessa especialment, sobretot a aquells que estan d’erasmus i a vegades no acaben de tenir clar en quina llengua estan parlant.

Us heu preguntat mai perquè quan voleu dir una paraula us en surt una altre, o feu un mixt entre les dues, o us surt en un altre idioma que no era precisament amb el que estàveu parlant en aquell moment? Bé doncs, tot això té a veure amb l’accés lèxic.

Primer que tot us mostraré un esquema perquè us pugueu fer una mínima idea del que parlaré en les línies següents:


Costa A. La Heij A. Navarrete E. 2006


Quan veieu una cosa, en aquest cas un gos, en el vostre cervell se us activen diversos conceptes (no paraules) sobre què és el que esteu veient, però això no vol dir que només activeu el concepte de ‘gos’ (animal, de quatre potes, mascota...) sinó que també s’activen altres conceptes relacionats semànticament amb aquest, com per exemple ‘gat’ (animal, de quatre potes, mascota...). Només fins aquí el nostra cervell ja té un dilema; serà gat o serà gos? el concepte que té més nodes (característiques) activats guanya i per tant té més força a l’hora de ser seleccionat. A vegades, i com molt bé sabeu, el nostra cervell falla, potser perquè vol anar més ràpid del que pot o perquè no té la suficient atenció posada en la tasca.

Bé, ara suposem que ja hem seleccionat el concepte de ‘gos’, el següent que haurem de fer és formar la paraula per tal que per la nostra boca ens surti ‘gos’ en comptes de qualsevol altre paraula, però si a sobre som bilingües, també haurem de seleccionar en quin idioma la direm.

Existeix la hipòtesis, comprovada en nombroses investigacions, que quan estem parlant amb un idioma, l’altre també està activat. Així doncs, igual com succeïa en el nivell semàntic, en el nivell lèxic, el cervell es torna a trobar amb un dilema...castellà o català? i és aquí on es pot produir el lapsus lingüe. El lapsus lingüe pot ser de dos tipus: un en que es substitueix tota la paraula (ex: gos per perro) i un en que es diu amb l’idioma que no pertoca però fent algunes variacions (ex: luzo per merluza) (he de dir que aquest exemple és real eh!).

Però no us penseu que s’ha acabat aquí la cosa, perquè...què me’n dieu d’aquelles paraules que s’assemblen molt fonològicament? oi que a vegades també voleu dir una paraula però us en surt una de molt semblant i que no té res a veure amb el context en el que estàveu parlant? Doncs bé, això vol dir que a més d’activar-se les paraules semànticament semblants, també s’activen aquelles que ho són fonològicament, i que algunes vegades, quan s’arriba al tercer nivell, el dels nodes fonològics, també es cometen errors.

En resum, es pot dir que a l’hora de dir una paraula el nostre cervell rep centenars d’activacions ascendents i descendents i que en milèsimes de segon ha d’escollir quina és la paraula que realment es vol dir, no trobeu normal que de tan en quan es cometi algun error?

Com a nota curiosa m’agradaria dir que les persones diem de mitja unes 150 paraules per minut, uns 15 fonemes per segon i que només cometem 1 error per cada 1000 paraules.

Com sempre, us deixo més informació per si us interessa aprofundir:

Costa, A., Albareda, B., & Santesteban, M. (in press). Assessing the presence of lexical competition across languages: Evidence from the Stroop Task. Bilingualism: Language and Cognition[pdf]
Costa, A., Hernández, M., & Sebastián-Gallés (in press). Bilingualism aids conflict resolution: Evidence from the ANT task. Cognition
[pdf]
Costa, A.; La Heij, A.; Navarrete, E. (2006) The dynamics of bilingual lexical access. Bilingualism: Language and Cognition, 9, 137-151.
[pdf]