diumenge, 2 de desembre de 2012

Com a casa, enlloc


Avui parlaré de dues disciplines que a primera vista sembla que no tinguin res en comú: l’arquitectura i la neurociència.  He de dir que d’arquitectura en sé ben poc, el lligam més proper que tinc amb ella és la meva mare; interiorista incondicional i amant de l’art i el disseny. Quan era petita molts cops havia anat a veure cases amb ella i li feia d’ajudant. Li aguantava el metro per mesurar les parets de les habitacions i després feia un croquis de les estances amb les seves finestres, les seves portes i sense deixar-me els radiadors. D’ella també vaig aprendre els diferents estils arquitectònics i ser capaç de diferenciar una església romànica d’una gòtica o barroca.  Malauradament (o no), la meva faceta arquitectònica no va evolucionar i em vaig encaminar cap a una àrea radicalment diferent, la neurociència. Tot i així, recentment he descobert que la diferència entre elles no és tant radical i fins i tot en algunes situacions ambdues es nodreixen d’una relació simbiòtica.


Després d’aquesta petita introducció voldria referir-me al títol d’aquest article i plantejar unes quantes preguntes a les que  m’agradaria donar resposta: perquè sempre diem que com a casa no s’està enlloc? Què té la nostra casa perquè ens agradi tant? I què fa que un ambient ens resulti més agradable que un altre?

La primera i segona pregunta es podrien contestar amb un única resposta. Si fem servir la intuïció direm que la nostra casa ens agrada perquè estem acostumats a ella, ens és familiar i per tant, ens aporta tranquil·litat. Però què vol dir “estar acostumats a ella”? En termes neurocientífics vol dir que el nostra hipocamp (àrea relacionada amb la memòria a llarg termini) ens permet conèixer allò que estem veient, olorant, tocant o sentint. També ens  permet saber on estem i cap a on volem anar, és a dir, ens permet orientar-nos. Per tant, a casa el nostre sistema atencional no ha d’estar “alerta” i de manera inconscient això ens causa un estat plaent.

Respecte a la última pregunta plantejada, les respostes poden ser diverses. Primer que tot he de dir que gràcies a la neurociència som capaços de saber com el nostre entorn físic afecta a la nostra cognició i estat d’ànim. Així doncs, entendre com percebem les coses i com ens orientem ens pot ajudar a dissenyar espais que incloguin característiques que minimitzin els efectes cognitius negatius i potenciïn els positius. Investigacions prèvies han mostrat que la falta de llum, la falta de punts de referència o el fet de tenir múltiples camins per on tirar sense saber quin és el correcte causa ansietat i una resposta d’estrés. Aquesta resposta comporta la segregació d’una sèrie d’hormones i neurotransmissors que incrementen el nostre estat atencional i que a llarg termini ens pot causar dèficits en la capacitat per resoldre problemes o un increment dels errors a l’hora de prendre decisions.

Com he dit al principi, la neurociència i l’arquitectura a vegades tenen una relació simbiòtica. Un exemple de com aquestes s’han proveït mútuament es troba en la unitat de cures intensives (UCI) per a nadons prematurs. Històricament, les UCIs havien estat dissenyades per satisfer els requeriments funcionals dels metges i les infermeres sense pensar en com aquest disseny podia influir en el desenvolupament dels nens. No va ser fins el 1992 que el doctor Stanley Graven va estudiar l’impacta del disseny en els nens prematurs. Gràcies a investigacions prèvies sabem que quan un nen neix prematur, aquest encara ha d’afrontar part del desenvolupament que teòricament s’hauria d’haver dut a terme dins de la mare. Durant el tercer trimestre de gestació es produeix el desenvolupament del sistema auditiu i seguidament el del sistema visual. És necessari que sigui en aquest ordre perquè no sorgeixin problemes posteriors. Així doncs, el Dr. Graven va proposar, entre altres coses, que les UCIs tinguessin un sistema de control de soroll i de llum que s’adaptés a l’edat gestacional de cada nadó.  

Un altre exemple de simbiosi es troba a l’Institut Salk. Aquest és un institut de recerca dedicat a les ciències de la vida en que una de les seves àrees d’investigació és la neurociència. En el 1960 el doctor Jonas Salk tenia ben clar quina havia de ser la relació entre la investigació i l’arquitectura. Salk li va demanar a l’arquitecte Louis Kahn que dissenyés un centre de recerca que augmentes l’habilitat creativa dels investigadors que exercissin en ell. El Dr. Salk i Kahn varen treballar mà a mà per crear una peça que, com va definir el Dr. Salk, “fos digne d’una visita de Picasso”. A més, com a llegat va demanar als futurs neurocientífics que continuessin treballant amb els arquitectes per crear espais que estimulessin la recerca. Sorprenent o no, li varen fer cas. En el 2003 es va crear l’Acadèmia de Neurociència per l’Arquitectura i, de forma curiosa, aquest mateix novembre passat el director del laboratori de visió de l’Institut Salk, Thomas Albright, fou escollit president de l’acadèmia.   

 
Salk Institute, San Diego, California, US by sameermundkur @flickr

Finalment, i després d’haver explicat la paradoxal relació entre dues disciplines mútuament aïllades, només em queda dir-vos, amics arquitectes, que si voleu que les vostres obres tinguin èxit estaré encantada de donar-vos un cop de mà. De moment us deixo uns quants articles que m’han ajudat a escriure aquest post i que espero que també us ajudin a vosaltres. 

Referències:
Eberhard J. & Patoine B. (2004) Architecture with the brain in mind. The Dana Foundation.
Graven, S. et al. (1992) The high-risk infant environment, Part I:The role of the neonatal intensive care unit in the outcome of high-risk infants. Journal of Perinatology, 12:2, 164-172.
Strenberg E. & Wilson M. (2006) Neurosciece and architecture: seeking common ground. Cell, 127:2, 239-242. 

Fotos de l'Institut Salk.


diumenge, 29 d’abril de 2012

Caminante no hay camino, se hace camino al andar (o no)

Hola a tothom! Avui m’agradaria dedicar aquest article al meu fan número u, que és meu pare. I crec que no hi ha millor manera de dedicar-li que parlant del que més li agrada fer; caminar.

Fa un parell de mesos vaig assistir a una conferència que va resultar ser molt divertida i sobretot interessant. La va donar Marc Ernest, director del grup de recerca d’acció i percepció multisensorial del Max Planck Institut, i va presentar un estudi en el qual es demostrava un dels mites que des de fa molts temps ha estat present en la nostre societat. Segur que heu vist en varies pel·lícules (ex. El senyor dels anells, Tintin, etc.) que quan un dels personatges es perd arriba un moment en el que diu: “em sembla que estem caminant en cercles...”. Curiosament, el fet de caminar en cercles quan no es te cap punt de referència és una cosa que sempre s’ha cregut però que mai s’havia demostrat fins fa dos anys. Així doncs, el grup de recerca encapçalat pel Dr. Enest van decidir demostrar científicament que aquest fet succeïa i sobretot, el perquè succeïa. El primer que van fer va ser deixar a sis persones en diverses parts del bosc sense cap tipus d’orientació i els hi van dir que caminessin en línia recta durant sis hores. Tot elles duien un GPS perquè els experimentadors poguessin controlar les seves trajectòries. A més, també varen deixar a tres persones en el desert en les mateixes condicions. I aquest va ser el resultat:

En la primera imatge es veu com dues de les persones (línies grogues: SM i MJ) varen caminar recte, una altre (AY) també va seguir un recorregut força recte tot i que al final va acabar fent un cercle i els altres tres (KS, PS i RF) varen seguir un recorregut força caòtic. En la imatge del desert, es veu com dos dels participants van seguir una línia recte y el tercer en cert moment va començar a girar. I la pregunta és, perquè uns varen poder seguir una trajectòria recte i en canvi altres no es van poder orientar? I perquè dos d’ells en cert punt varen començar a desorientar-se? Doncs la resposta es troba en el sol. Així és, aquelles persones que varen caminar recta era perquè, sense saber-ho, prenien com a punt de referència el sol (i un d’ells la lluna). En canvi, les altres varen seguir una trajectòria de forma pràcticament aleatòria. Tot i així, aquelles que varen caminar en línia recte també van saber compensar la trajectòria tenint en compte el moviment del sol, ja que sinó la trajectòria hagués estat més circular.

S’han suggerit varies hipòtesis sobre perquè la gent te tendència a girar més cap a un cantó que cap a l’altre, si realment és això el que succeeix. Uns diuen que és degut a asimetries hemisfèriques en el sistema dopaminèrigic, uns altres diuen que és degut a asimetries biomecàniques, com per exemple que una cama sigui més llarga o més forta que l’altre. Aquestes asimetries crearia una desviació petita però constant cap a una de les direccions. El que està clar és que aquesta desviació es fa més accentuada quan no tenim cap tipus d’orientació que ens permeti corregir-la. Per tant, si la hipòtesis de que les persones tenim tendència a tirar més cap a un cantó que cap a l’altre és certa, quan ens poséssim a caminar amb els ulls tancats molt probablement acabaríem donant voltes.

Els mateixos investigadors varen voler estudiar què passava quan tapaves els ulls a una persona i la feies caminar durant 50 minuts. A continuació teniu els resultat:

Només tres dels participants varen mostrar una tendència a girar més cap a un cantó i en cap dels tres casos varen trobar asimetries funcionals com ara dominància de la ma o del peu. Els autors argumenten que el que succeeix és que en cada pas hi ha una acumulació d’error en el sistema sensorial i motor que fa que cada vegada estiguem més i més allunyats de seguir una trajectòria en línia recta. Al final conclouen que, independentment de quina sigui la font que produeix la desviació, aquesta no és deguda a un biaix direccional (tenir més tendència a anar cap a una o altre direcció) sinó a canvis aleatoris sobre el “sentit subjectiu” de caminar en línia recte. Per altre banda, quan es camina sense els ulls tapats, la informació visual pot ser utilitzada per recalibrar el “sentit subjectiu”, fent les trajectòries menys corbades. A més, la visió permet fer us d’estratègies cognitives, com és l’ús de punts de referència.

Així doncs ja ho sabeu, si algun dia us ve per fer d'avanturers procureu que sigui un dia molt assolellat!


Referència:
Souman, J.L. Frissen, I., Sreenivasa, M., Ernest M. (2009) Walking straight into circles. Current Biology 19, 1538-1542.