dilluns, 13 d’octubre del 2008

El que Einstein no tenia

De petita, el meu ídol no era cap cantant ni actor ni dibuix animat sinó que era l’Albert Einstein; trobava fascinant la combinació de bogeria i intel·ligència que el caracteritzava i em sorprenia que darrera aquella imatge hi pogués haver una persona tant intel·ligent. Ja fa molt de temps que volia escriure un article sobre intel·ligència, i és que sempre li he tingut un cert respecte a aquesta paraula i també admiració per aquells que la tenen com a característica.

Però què és la intel·ligència? N’hi ha que diuen que és la capacitat d’adaptació al canvi, altres diuen que és una puntuació superior a 115 en el test d’intel·ligència i alguns altres apunten més alt i la situen a 120. Si hagués de fer la meva pròpia definició diria que és la capacitat de plantejar una bona pregunta i saber donar-li una bona resposta. Però també seria la capacitat de saber on buscar, la capacitat de saber quan actuar, quan parlar, quan callar o la capacitat de preveure el que vindrà. Tot això és el que jo considero intel·ligència i estic segura que cadascun de vosaltres té la seva pròpia definició.

La meva explicació sobre què és la intel·ligència no anirà més enllà de les línies que ja heu llegit. Avui el que us vull explicar és, i com molt bé diu el títol, el que Einstein no tenia. Com molts sabeu, el cervell de l’Einstein ha estat un dels més estudiats de la història i Sandra Witelson de la Universitat de McMaster va trobar en ell certes peculiaritats.

Concretament, va comparar el cervell de l’Einstein amb el de trenta-cinc homes i cinquanta-sis dones, i el que va trobar va ser que a ell li mancava un petit solc (escletxa), l’opèrculum parietal, el qual podria haver permès que en aquesta zona hi hagués una major concentració de neurones que establirien connexions entre sí de manera més senzilla i ràpida. A més, també es va veure com l’àrea parietal inferior era més ample. Aquesta àrea es caracteritza per ser la responsable del control del pensament matemàtic i de la capacitat visuoespacial. En conjunt, això podria explicar la increïble facilitat que Einstein tenia per resoldre problemes científics.


Tot i així, abans d’arribar a aquestes conclusions, s’ha de recordar que en aquest estudi només es va examinar un cervell, el d’Albert Einstein i per tant, seria convenient veure si altres genis matemàtics també mostren aquestes peculiaritats. A més, en l’estudi no es va observar el cervell a nivell microscòpic, el que vol dir que l’estudi no ens diu res sobre com estaven connectades les neurones ni tampoc com funcionaven. D’aquí es conclou que encara mai ningú ha pogut assegurar al cent per cent que les diferències anatòmiques trobades siguin les causants de la genialitat d’Einstein.

Finalment, m’agradaria afegir que amb el temps he après que ser intel·ligent no és, ni molt menys, condició d’èxit i que l’únic que te’l pot proporcionar és el treball, l’esforç i sobretot la voluntat d’arribar allà on un es proposa.

Referències:
Witelson, S.F., Kigar, D.L. and Harvey, T., The Exceptional Brain of Albert Einstein, The Lancet, 353:2149-2153, 1999.
Anderson, B. and Harvey T., Alterations in cortical thickness and neuronal density in the frontal cortex of Albert Einstein, Neurosci Lett., 210:161-164, 1996.
Diamond, M.C., Scheibel, A.B., Murphy, G.M., Jr. and Harvey, T., On the brain of a scientist: Albert Einstein, Experimental Neurology, 88: 198-204, 1985.