dimecres, 24 de març de 2010

La investigació: una forma de ser

El que vull fer avui és mostrar una visió totalment subjectiva però apassionant del món de la investigació. I durant l’explicació us aniré delectant amb fragments d’una entrevista a La Vanguardia que se li va fer a Erwin Neher, premi Nobel de Medicina en el 1991, la qual coincideix en molts punts amb la meva visió.

1. L’investigador es dedica a crear coneixement a partir del plantejament d’un problema o pregunta. Cal destacar aquí que, el més difícil no és donar una resposta a aquest problema sinó saber-lo plantejar correctament. Neher ens diu:

¿Cómo se gana un premio Nobel?
Lo primero es identificar un problema...
...
Y después tienes que identificarte con él.

¿Y qué cuesta más?
Una vez identificas el problema, si de verdad eres investigador, no tienes que hacer un gran esfuerzo para identificarte con él.

Pues la ciencia no parece tan fácil.
Lo es si eres capaz de abandonarte al que has convertido en tu problema: levantarte y acostarte con él y también de dormir con él; soñar con él; hacerlo tan tuyo que al final enfrentarte a él acaba siendo un poco como enfrentarte contigo mismo.

Moltes vegades, sobretot els que ens dediquem a la ciència bàsica, ens han fet la pregunta “I fer això per a què serveix?”. El que no sap la gent és que totes les grans preguntes, aquelles en les que s’observa directament la seva funcionalitat, han pogut ser contestades gràcies al plantejament de petites preguntes, el que se’n diuen preguntes bàsiques. Tot i així, considero que buscar una funcionalitat a tot el que s’investiga no és el més adequat perquè com he dit, els investigadors es dediquen a la creació de coneixement i per tant, la resposta a la pregunta “Per a que serveix fer això?” seria “simplement” (que no és ni de bon tros simple) el fet de saber més sobre el món i/o sobre l’ésser humà.

¿Con demasiado dinero no compiten?
Invertir demasiado dinero de cara a la galería por motivos electorales garantiza mucha investigación y también muy mala.

¿Por qué?
Porque la opinión pública presiona para que se ponga dinero en hallar cura para una enfermedad, pero la solución tal vez no esté en la investigación directa sobre ella, sino seguramente en un rodeo imprescindible que pasa por la investigación básica.

2. L’investigador, ho és, no s’hi dedica, el qual vol dir que la investigació es un treball totalment vocacional. Així doncs, dedicar-te a la investigació si realment no t’agrada és el pitjor dels error que pots cometre.
Pero un laboratorio es un equipo.
Absolutamente, y por eso en mi equipo no busco amantes de la ciencia que se dedican a la ciencia para salvar el mundo...

¿No...?
Busco a investigadores que no puedan dormir por resolver ese problema que es suyo.

¿Cuál es el secreto de un gran equipo?
Conseguir que sus integrantes compitan y cooperen de una forma confortante y estimulante a la vez. Que se mueran por encontrar una solución antes que los otros, pero también que vivan para poder compartirla con los demás y así el éxito sea de todos.

3. L’investigador és considerablement autònom, el qual significa que treballa per si mateix i el que comporta irrevocablement un considerable grau de responsabilitat. L’investigador, la gran majoria de vegades, decideix cap on vol orientar el seu estudi i com dur-lo a terme. Les recompenses que s’obtenen d’un bon treball, a diferència de moltes feines, no acostumen a ser (directament) monetàries sinó personals, així doncs, el que es dedica a investigar no pretén fer-se ric. Les recompenses personals a les que em refereixo són, per exemple, la satisfacció d’haver descobert alguna cosa del que no es tenia coneixença o el reconeixement que s’obté dins la comunitat científica. I per exemplificar aquest punt afegiré un paràgraf del llibre del Dr. Jesús Purroy ‘Tot el que cal saber per saber-ho tot’:

‘El debat científic té una forma vagament establerta, que el distingeix d’altres debats. La idea central és que cal posar la teva teoria, amb totes les dades que puguis aportar a favor seu, a la vista de tothom perquè les jutgin. El teu ego rebrà de valent, i sovint les crítiques poden deixar seqüeles, afectar l’autoestima i agreujar-te l’humor. Però no hi ha escapatòria. Cal llençar la teva brillant teoria als lleons i veure com es defensa. Si l’has reforçada amb dades sòlides, mesures fiables i uns raonaments impecables, potser sobreviuràs (...). L’escepticisme dels altres és el reforç que la teva teoria necessita: si és capaç de superar l’escrutini dels teus rivals, va sumant mèrits davant del món. Cada cop que una explicació supera un intent de falsació és com si es pengés una medalla (...).’

4. L’investigador no te horaris de feina. I aquest es un dels punts forts pel qui s’hi vol dedicar. El fet de no tenir la pressió d’estar arribant tard a la feina es un plaer que poca gent pot experimentar, i que altre vegada implica irrevocablement un alt grau de responsabilitat. Pots investigar tant a les 5, com a les 10 del matí, com a les 8 de la tarda encara que a vegades, quan no hi ha altre remei, has de treballar durant les tres franges horàries (sobretot aquells que es dediquen a la biomedicina). En aquests casos és quan més es nota la “vocacionalitat” de la que us parlava abans.

Y después está la suerte.
Pero cuando llama a la puerta del laboratorio, tú tienes que estar dentro y trabajando: obsesionado por el problema. ¿Recuerda cómo Fleming descubrió la penicilina?

Por casualidad.
Por un descuido que contaminó sus bandejas de cultivos bacterianos...

Parece que se le cayó un moco en ellas; otros citan un descuido de la limpiadora.
Lo importante no es esa casualidad; sino la obsesión de Fleming por el problema que le hacía pasar horas y horas con sus cultivos: así que cuando llegó la casualidad, fuera cual fuera, le pilló trabajando en ellos.

M’agradaria finalitzar aquest article portant la investigació allà on mai tindrà un lloc. Una pregunta que la gent s’ha plantejat algunes vegades és “Què és l’art?”. Jo considero que es l’evocació d’un sentiment i/o una sensació a través d’un mitjà físic, com pot ser una cançó, un llibre, una fotografia, etc. I “Què es necessita per crear art?” crec que l’únic que es necessita per crear una obra és a un mateix i certa imaginació. Així doncs, el meu punt de vista sobre l’art és molt abstracte, puc considerar com a art una operació de cor amb un alt grau de complicitat o la creació d’una vacuna contra el càncer. Sí, així és, crec rotundament que alguns treballs d’investigació són grans peces d'art. Com he dit en el paràgraf anterior, l’instigador ho és, com un pintor és pintor, un músic és músic o un ballarí és ballarí, però a més d’això, i encara que molts no us ho creieu, per investigar es necessita imaginació, molta imaginació. Recordeu la típica frase d’Einstein: ‘Imagination is more important than knowledge’, doncs no us penseu que la va formular sense un rerefons ben justificat, no, tenia molt clar el que estava dient. Com en l’art, en la investigació també intentes fixar-te en altres obres per despertar la creativitat i trobar la manera més enginyosa de solucionar un problema. Algunes vegades, quan llegeixes un article científic, que normalment solen estar publicats en les revistes més importants, no pots evitar sentir certa emoció i inquietud al veure l’increïblement imaginatiu que pot arribar a ser un treball i pensar... ‘Això és art, i la resta són tonteries!’.

5 comentaris:

Adriana ha dit...

Vaig llegir l'entrevista (ma germana m'envia les entrevistes interessants de la vanguardia) i em va agradar molt. La teva disseccio tambe m'ha agradat! estic totalment d'acord... i qui no es dediqui a la recerca per vocacio... potser que ho deixi... tinc tants companys de classe que no saben ni perque van fer quimica... no els agrada el laboratori, no li troben el que... en serio, si quan veus una reaccio i saps perque A+B dona C no es com menjar-se un caramelet i somriure... t'has equivocat...

en fin, quin rotllo t'estic fotent, res que estic molt d'acord

muassss

Allegra D. ha dit...

Que bonito, Anna! Gracias por el soporte bien argumentado que le das a la ciencia, a la investigación y a los investigadores. Lo pasare a algunos para que tomen nota y asi no me vuelvan a preguntar "¿y eso para que sirve?", jejeje. Lo guay es que podemos enseñar que no sólo "sirve" lo que genera dinero. Tenemos en nuestras manos renovar un olvidado paradigma: EL CONOCIMIENTO SIRVE, señores y señoras. !Bien lo supimos durante el Renacimento! !Volvamoslo a intentar!

Anna Basora ha dit...

Ay Daniela!! que buena eres!! jajaja! me alegro que te haya gustado el artículo!! jeje! Un besooo!!!

Àngels Izquierdo ha dit...

Hola Anna! No ens coneixem peró en Daniel de Centpeus m'ha dit que pot ser em podries ajudar.
Em dic Àngels i treballo d'educadora amb persones amb autisme, voldria fer-te una consulta que té a veure amb el funcionament del cervell peró no amb aquest article; tens alguna adreça de correu a ón em pugui dirigir?
Moltes gràcies!!!

Anna Basora ha dit...

Hola Àngles,

si vols em pots contactar en aquesta adreça:

annabasora_13@hotmail.com

No en se gaire d'autisme però espero que et pugi ajudar.