dissabte, 29 de març del 2008

Posicionem-nos!

Abans de començar la carrera vaig estudiar el batxiller científic-tècnic (mates, física, química i biologia). L'assignatura que més m'agradava no era ni filosofia, ni història, ni llengua, sinó que era física. Quan comentava a la gent que volia estudiar Psicologia em deien: “Psicologia? Però si és una carrera de lletres i a tu t’agraden les ciències.” I jo una vegada rere l’altre els hi repetia, “de lletra a Psicologia n’hi ha molta, però és lletra científica el que s’estudia”. Em van intentar convercer de que estudiés alguna cosa, diguem-ne que, més científica, però jo, que sóc tossuda, o dit més finament, d’idees fermes, no vaig canviar de parè. Ara, que estic a 4t de carrera, de tant en quan comento amb els meus amics les coses que estic estudiant. Un dia una amiga em diu: “Ah! però que estudieu Biologia a Psicologia? Em pensava que Psicologia era una carrera així com més de llegir!”. Llavors és quan jo m’estiro dels cabells i penso…”No pot ser!”.

Aquesta és una petita introducció per intentar posicionar la Psicologia dins del que considero que és, o més ben dit, el que és; una CIÈNCIA. I a continuació us presento un fragment del llibre ‘Making up the mind: How the brain creates our mental world’ de Cris Frith, on en el seu pròleg m’he vist plenament reflectida.

Ciències dures i ciències toves
‘En la jerarquia de la ciència, les ciències que es troben a dalt de tot són les ‘dures’ mentre que aquelles que es troben a baix són les ‘toves’. ‘Dur’ no vol dir que la ciència sigui més difícil. ‘Dur’ està relacionat amb el contingut de la ciència i el tipus de mesures que es poden dur a terme. (…)Les ciències dures, com ara Física i Química, estudien coses tangibles les quals poden ser mesurades de manera precisa. Per exemple, la velocitat de la llum és exactament 299.792.458 metres per segon, i un àtom de ferro és 55.405 vegades més pesant que un àtom d’hidrogen. (…) La Biologia solia ser una mica més 'tova' que la Física o la Química, però això va canviar dràsticament amb el descobriment de la doble cadena de molècules d'ADN que formen els gens (...).

Enfrontat amb aquesta precisió, he d’admetre que la Psicologia és molt 'tova'. El número més famós en la Psicologia és el 7, que són el número d’ítems que poden ser retinguts en la memòria de treball (és el tipus de memòria que utilitzem quan intentem mantenir un número de telèfon en ment sense escriure’l). El títol de l’article original escrit per George Millar en el 1956 va ser “El Màgic Número Set, Més o Menys Dos”. Així doncs, la millor mesura que els psicòlegs van descobrir podia variar quasi un 30% depenent de la persona. I és que cada un de nosaltres és diferent. És evident que cada un és diferent. Però també hi ha propietats de la ment que són comunes en tots nosaltres. Aquestes són les propietats fonamentals que els psicòlegs estan intentant descobrir. Els químics tenien exactament el mateix problema amb les roques que estudiaven abans de descobrir els elements químics en el segle divuit. Cada roca era diferent. En comparació amb les ciències ‘dures’, la Psicologia ha tingut poc temps per descobrir què s’ha de mesurar o com mesurar-ho. La Psicologia existeix des de fa uns 100 anys com una disciplina científica. Estic segur que, amb el temps, els psicòlegs hauran descobert què mesurar i hauran desenvolupat els instruments que ens permetran realitzar aquestes mesures de manera precisa.’

Digueu-me psicòlegs i futurs psicòlegs, quantes vegades heu dit que estàveu estudiant Psicologia i el següent que us han preguntat ha sigut: ” I ara m’estàs psicoanalitzant?” o “Em pots llegir la ment?”. Doncs l’autor del llibre no seria menys que nosaltres, i tampoc s’ha salvat d’aquestes preguntes. Ell ens diu:

‘(…)Hauria de ser llest. Com pot preguntar aquesta estupidesa? Només diu això per molestar-me. Recentment, em vaig adonar que jo era l’estúpid. És clar que puc llegir la ment de les persones. I no només els psicòlegs poden fer això. Tots llegim la ment dels altres. De quina altre manera doncs podríem intercanviar idees i crear cultura? Però com ho fan els nostres cervells per permetre’ns entrar en els móns privats de les ments dels altres?(...)
El món mental, on tots vivim, és una mica diferent de la realitat física. I en la vida diària estem tant preocupats per les ments dels altres com ho estem per la realitat física. La majoria de les nostres interaccions amb les altres persones són interaccions entre ments, no entre cossos. Estàs aprenent sobre la meva ment llegint aquest llibre i espero canviar les idees de la teva escrivint-lo.’

Frith, C. (2007) Making up the mind: how the brain creates our mental world. Oxford: Blackwell Publishing. (pag. 3-4, 16)

3 comentaris:

Abulafia ha dit...

Hola, t'escric només per dir que el teu blog m'ha agradat molt. Les notícies que toques són interessants i ben tractades. I ja és hora que comencessin a sortir blog en català sobre ciència.

Jordi M. C. ha dit...

Fantàstic! Que la ciència només es deriva dels fets tangibles és una visió tradicionalista -amb els seus punts forts difícilment superables, però ja superats-. Amb la postmodernitat i Feyerabend, amb el seu escepticisme, al capdavant es supera el reduccionisme racionalista elevat a la màxima potència com és dividir entre ciència dura/tova; una altra manera de dir ciència de 1a o de 2a.

Al meu parè, empirisme i racionalisme queden superats quan el regne del subjecte intervé en l'estudi. Aquestes dues disciplines han fet de la derivació dels fets dir què és ciència i què no ho és.

Et recomano ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? d'Alan F. Chalmers. Ed. Siglo XXI

Adéusiau!

Pilarll ha dit...

Referent a la carrera de psicologia, si que realment m'hagués agradat que tinguessim més assignatures sobre neurocìència. Crec recordar que només la vaig tocar com a assignatura de lliure elecció.