dissabte, 7 de juny de 2008

Decisions emocionalment racionals

Des de sempre s’ha pensat que per prendre segons quines decisions és millor tenir el ‘cap fred’, és a dir, absent d’emocions i que en algunes circumstàncies l’emoció entorpeix el raonament. No puc negar que l’emoció incontrolada o mal dirigida pot ser la causant d’un comportament irracional, i penseu: quantes vegades us heu arrepentit d’alguna de les vostres accions o paraules degut a un estat emocional intens?

I és que l’emoció és el que ens fa ser humans, aquesta sensació que a vegades ens desborda de felicitat o ens enfonsa en la tristesa, però malgrat que a vegades la volem eliminar, sempre està present, en cada decisió, en cada paraula i en cada acció. No som màquines de pensar, no som ni freds, ni automàtics ni precisos i per més que ens esforcéssim no ho seriem mai.

Tenim tendència a pensar que la decisió més racional és la més encertada però des del meu punt de vista, això no és així. Penseu en què passaria si no tinguéssim aquest component emotiu: creieu que seriem precisos i encertats? Creieu que seria més fàcil prendre decisions? Creieu que deixaríem de ser irracionals en determinades situacions? Si heu contestat que sí a totes aquestes preguntes doncs em temo que us heu equivocat de mig a mig, i no us heu equivocat perquè jo ho cregui així, sinó perquè així s’ha demostrat. Sense emoció seriem totalment irracionals, o dit d’altre manera, l’emoció és el que ens fa ser racionals.

Ja sé que tot això sembla una gran contradicció, que quan ens trobem en un estat emocional intens actuem irracionalment però que l’emoció és el que ens permet ser racionals, com s’entén? Tot seguit us ho explico:

Damasio, un neuròleg que ha dedicat la seva vida a l’estudi de les bases neurobiològiques de la vida humana a més de guanyar el premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tècnica al 2005 ha diagnosticat nombrosos pacients amb lesions a una part determinada del cervell: el lòbul frontal (color rosa i blau) i més concretament l’àrea prefrontal (color rosa).


Aquests pacients presentaven unes característiques peculiars: eren incapaços de mantenir una feina estable, tenien grans dificultats per les relacions socials, no mostraven respecte per ningú ni tampoc empatia, les decisions que prenien es trobaven totalment fora de lloc i el més sorprenent és que eren emocionalment plans, és a dir, els hi podien dir que es moririen al poc temps i mostraven total indiferència, cap mena de reacció emocional.

Damasio va arribar a la idea de que el defecte de raonament que mostraven aquests pacients, la falta de govern de la seva vida, podia ser degut a la manca emocional. Va suggerir que quan aquests pacients s’enfrontaven a una situació determinada no aconseguien activar una memòria relacionada amb l’emoció que els ajudés a escollir de manera més avantatjosa entre diverses opcions. Els pacients no feien ús de l’experiència relacionada amb l’emoció que havien acumulat al llarg de la vida.

La idea de que les emocions són intrínsecament racionals no és res nou. Tant Aristòtil com Spinoza pensaven que al menys algunes emocions, en les circumstàncies adequades, eren racionals, i en certa manera també ho van pensar David Hume i Adam Smith. Com a punt final, m’agradaria afegir que el terme racional no és equivalent a un raonament lògic explícit, sinó més bé a una associació amb accions o resultats que són beneficiosos per la persona que mostra emocions. Les senyals emocionals recordades no són racionals en i per si mateixes, però ens permeten prendre decisions de manera racional.

Bibliografia:

Damasio A. (2005) En busca de Spinoza: neurobiología de la emoción y los sentimientos. Barcelona: Ed. Crítica.

Damasio A. (2001) El error de Descartes. Barcelona: Ed. Crítica.

4 comentaris:

Ditavella ha dit...

Aii!! QUANTA RAÓ!!! Però fora de bases neurològiques i estudis experimentals: i lo be que senta fer el que t'abellix i no el que convé fer!!?
[mode personal on]
i pitjor encara quan algú deixa de fer algo que li abellix tant com a tu per una decisió d'estes
[mode personal off]
Bé, continuare entrant a vore que escrius, tambe estudie psico i m'encanta la neuro. Al meu blog comente algunes cosetes però en altre "color".

Joelote ha dit...

Como bien has expuesto, el pensamiento racional, incluye también las emociones y sus pautas de reacción inconscientes (impulsos). La emoción surge en el punto donde “cuerpo” y “mente” se encuentran. Es la reacción del cuerpo a la mente o, dicho de otra forma, el reflejo de la mente en el cuerpo. Cada pensamiento incluye su emoción más o menos intensa, duradera y/o frecuente, y esto a su vez, su correspondiente reacción comportamental.
Pero a más de entender el estrecho vínculo entre ambos componentes de la mente.
¿Cuál sería una alternativa para conseguir un equilibrio a la hora de materializar una conducta? ¿Podemos aprender a reconducir la estrecha e inseparable relación entre pensamiento y emoción para realizar una acción más acertada? y si no fuera la más acertada, podemos aprender a soportar conscientemente la frustración, el remordimiento, el enfado, la tristeza o cualquier otro tipo de resistencia mental o negatividad?...
La respuesta no es simple pero sin embargo, podemos y debemos como seres con un cerebro especialmente dotado para la “supervivencia”, hacer que nuestra vida no sea un drama constante y se convierta en una aventura en si misma…
ADQUIERE EL HÁBITO DE PREGUNTARTE: ¿Qué está pasando dentro de mí en este momento? Esa pregunta te orientará en la dirección correcta. Pero no analices, simplemente observa. Enfoca tu atención hacia dentro. Siente la energía de la emoción. Pero no juzgues ni condenes lo que sientes, “no pienses en algo o en alguien mientras sientes la emoción”. No le des una identidad a tu emoción.
Si estás enfadado, debes saber que estás enfadado. Si te sientes celoso, si estás a la defensiva, si sientes el impulso de discutir, la necesidad de tener razón, si tu niño interno pide amor y atención o si sientes dolor emocional del tipo que sea, conoce la realidad de ese momento y registra ese conocimiento. Así no habrá una acumulación de emociones no reconocidas que son la causa principal del dolor y el sufrimiento.
Si no hay ninguna emoción manifiestamente presente, lleva la atención más profundamente al campo energético de tu cuerpo.
Si realmente quieres conocer tu mente, el cuerpo siempre te dará un reflejo fiel; por tanto, observa la emoción o, más bien, siéntela en tu cuerpo. Si existe un conflicto aparente entre ambos, el pensamiento es el que miente y la emoción dice la verdad. No la verdad última de tu identidad real, sino la verdad relativa de tu estado mental en ese momento.
Observar una emoción es básicamente igual que escuchar u observar un pensamiento. La única diferencia es que, mientras el pensamiento está en tu cabeza, la emoción tiene un fuerte componente físico, de modo que se siente principalmente en el cuerpo. Puedes dejar que la emoción esté ahí sin ser controlado por ella. Ya no eres la emoción; eres el observador, la presencia que mira.
Si practicas así, todo lo que es inconsciente en ti saldrá a la luz de la conciencia.

Vinz ha dit...

És una pena que no escrigues amb freqüència...

Pilarll ha dit...

I sort que no som "màquines de pensar" imagina't, el món encara seria pitjor del que és ara.

Per cert, m'agradaria comnentar-te una cosa, com puc posar-me en contacte amb tu?
Pots enviar-me un correu a jouzette@gmail.com ?
Gràcies